Alicante

VÍCTOR MANUEL GALAN TENDERO

INTRODUCCIÓ.

La guerra no va ser un afer privatiu dels nobles a l´Europa medieval, i els seus municipis van fabricar armes, mobilitzar tropes i formar capitans experts. Guanyaren batalles com Legnano (1176), Courtrai (1304) o Mortgarten (1315), i van ser a l´avantguarda occidental des de les planures de l´Est europeu fins a la Península Ibèrica.
Sense les milícies municipals la Història de la Corona d´Aragó restaria incomprensible. Van contribuir a crear en els seus regnes una notable cultura política d´autodefensa, que limità el poder reial i enfortí la identitat particular dels seus pobles. El seu record esperonà el canvi polític i el desvetlament nacionalista al segle XIX.
La història militar (cada cop més conreada a casa nostra) ens il.lustra sobre la més general: les hosts dels nostres municipis esdevingueren agents de primer ordre del nostre passat. Aquesta és la seva història des dels seus orígens fins l´embranzida absolutista del segle XVI, quan els pobles de la Corona d´Aragó ja es planyien de la independència perduda.

I. ELS ORÍGENS DE LES HOSTS MUNICIPALS.

1. LA MILÍCIA MUNICIPAL I LA SOCIETAT FEUDAL.
El naixement de les milícies municipals és inseparable del sorgiment del feudalisme. En la Península Ibèrica la idea de defensa pública derivà de les nocions visigodes i franques pròpies de l´Antiguitat Tardana, on els patrons i les seves clienteles n´eren de suma importància. Els conqueridors francs de la Catalunya Vella es van recolzar en el Liber iudiciorum dels hispans. Aquests van cooperar amb els francs en la conquesta de Barcelona del 801, com reconegué el Capitular de Carles el Calb del 844, on s´expressà vigorosament la necessitat de preservar el bé públic per les institucions i els governants: sota la immunitat reial es mantenia la pau. Entre el 844 i el 986 els comtes de la incipient Catalunya van assumir aquesta autoritat, transferint certes competències als vescomtes. En la Barcelona del segle IX els homes lliures van acudir a l´exèrcit comtal en defensa dels seus drets i possessions a l´estil franc, sense defugir les exploracions i les excúbies o guaites (el que hi marcaria l´origen de la host i de la cavalcada). Aquestes exigències es van enriquir en la Cardona de finals del segle X. La iniciativa guerrera a les hosts comtals era molt recomanada quan Al-Mansur ratziava les terres barcelonines. Els veïns podien actuar contra els homes irats (fonament del sometent), excomunicant-se als cobards del consell veïnal. Un dia a la setmana es consagrà a les tasques del castell, utilitzat lliurement pels veïns en cas d´alerta. Es dibuixà una comunitat militarment autosuficient, sotmesa al patronat vescomtal, però sense negligir la influència dels prohoms locals.
La revolució feudal al voltant de l´any mil va permetre als cavallers guanyar poder territorial i social, i la reconstrucció de l´ordre públic passà per les relacions vassallàtiques reconegudes als Usatges. L´expansió ciutadana encetada al segle XI va revaloritzar la idea del bé comú preservat pel príncep, l´obligació dels ciutadans d´auxiliar als seus oficials i la capacitat veïnal d´ordenar la seguretat de la seva demarcació. Al llarg dels combats contra els cavallers malfactors i els musulmans, els ciutadans catalans assimilarien no pocs ideals guerrers.
La Catalunya Vella presenta grans paral.lelismes històrics amb altres àrees dels regnes carolingis. La defensa i l´ordenació militar era inicialment també una regalia del monarca a la França Oriental (les terres germàniques), i el servei guerrer definia la llibertat personal (de fet la redempció equivalia a la servitud). Els primers emperadors germànics van encomanar als comtes la conducció de les centenes, les unitats tàctiques de l´exèrcit reial. Desenes de cavallers custodiaven els castells imperials a les Marques. Enric I aprofità la treva amb els hongaresos entre 926 i 935 per reorganitzar les seves tropes, dividint-les entre forces ofensives de cavalleria (a l´estil dels comitatenses del Baix Imperi) i de protecció fronterera com els limitanei. Els seus camperols soldats (agrarii milites) en protegien la patria de Saxònia. Es van estructurar en agrupacions de 9 confamiliares per conrear les terres i edificar castres o burgs com la plaça d´armes de Brandemburg al 928-29. La potenciació de la cavalleria els va arrabassar la categoria de milites, arraconant-los en la de simples rustici. Però la degradació d´aquest sistema imperial s´encetà a Itàlia. En Mòdena, Torí, Cremona, Màntua, Brèscia, Verona, Luca i Pisa els potentats territorials van desplaçar les autoritats episcopals (mandatàries de l´emperador) des de terminis del segle IX, a la par que els seus milites castri van extingir-se en tres generacions. A principis del XI els vassalls de les grans nissagues locals van nodrir les tropes de Pisa en la guerra contra Luca. Aquesta evolució capgirà el primigeni servei militar imperial en el de la host feudal: cada vassall del Sacre Imperi aportaria (o pagaria) al segle XII un contingent guerrer segons els acords de la Dieta, amb limitacions de temps i de lloc (el servei dels cavallers alemanys en Itàlia es reduïa a l´escorta pel viatge de coronació de l´emperador).
Idees i formes molt semblants es van desenvolupar a l´ensems a l´Aragó (contrari a la dominació franca). Vinculat a la monarquia de Pamplona des de la primera meitat del X, va rebre el neogoticisme del regne d´Astúries, on la reialesa gaudí del dret de donació dels béns, que provindria de la regalia sobre els erms dels emperadors romans (a l´igual que entre els monarques francs). Tal dret es concretà en l´autorització reial (ordinatio regis o iussio) i en l´atorgament ad populandum sobre les seves terres. Per delegació reial es concedia la potestat pública, el domini de les terres, l´aprofitament dels béns comunals o la immunitat, com a la Jaca de 1077 (on es va regular el servei dels seus veïns en l´exèrcit del monarca).
Arran de la unió de catalans i aragonesos a mitjans del XII es van concretar les obligacions militars municipals de diferents maneres. Saragossa (1119), Tortosa (1149) i Lleida (1150) no van disposar de normes detallades de guerra, acollint-se a codis d´abast territorial més ampli com els Usatges catalans i el Fuero de los infanzones d´Aragó. Per contra en l´àrea del Sistema Ibèric van proliferar els detallistes furs de l´Extremadura, des de Catalaiud (1131) fins a Terol (1247-66), on es regulava minuciosament el repartiment del botí. Un tercer grup es trobaria format pels que ajustaven alguns aspectes concrets de la pràctica militar, com el de Jaca de 1187 i el d´Osca de 1242.
El municipi es va acomodar al sistema feudal, i les seves exigències militars van assimilar-se a les acostumades en les mainades senyorials. En el Llenguadoc de la croada contra els càtars (1209-10) la paraula host (ost al francès dels segles XII i XIII) anomenava la concentració de tropes vassallàtiques amb el deure d´aparellar-se i d´ajustar-se formant contra l´adversari. Les seves cavalcades perseguien objectius punitius més puntuals dins d´una campanya major. Hem de definir amb precissió aquests mots clau de significats rics i canviants.
La milícia urbana era un cos de combatents no especialitzats, que participava en la defensa local i ocasionalment en accions ofensives més enllà del seu terme. La nostra documentació medieval li donava el nom d´exèrcit o d´host (car la militia s´associà en Europa als cavallers de la noblesa). El mot host provindria de les disposicions de la Dieta de Meersen (847) d´obligació dels vassalls de sortir als exèrcits reials francs “cum seniore suo in hostem vel alii utilitatibus” (“amb el seu senyor contra els enemics i altres afers”). A la Catalunya de finals del XIII, com a la resta d´Estats de la Corona d´Aragó, definí a l´ensems l´exèrcit defensiu del Principat, convocat pel comte de Barcelona a l´invocar l´usatge Princeps namque. Aquest famós usatge, el LVIII, dataria del temps del comte Ramon Berenguer I (ca. 1060), i Ferran el Catòlic li atorgaria uns perfils més defensius que els inicials.
La cavalcada oferia unes característiques més limitades que les de la host: el d´una acció militar d´una o poques jornades en una contrada (com el districte d´un castell a la Catalunya del XI). Era força habitual a les zones de frontera saccejades per incursions enemigues. El cavaller cronista Geoffroy de Villehardouin relatà com “s´arma toute l´ost, et chevauchierent toutes les batailles” vers Constantinoble.
De la cavalcada dimanaria parcialment l´appellitu o sometent, com testimonia la carta pobla de Xàtiva (1250) o la redacció dels furs de Terol de la mateixa època. Es modificava l´antic sentit franc de convocatòria dels homes lliures a l´exèrcit reial.
El sometent (l´apellido aragonès i castellà) va acusar un tremp més municipalista al nostre cas, enfortint-lo la preservació de les institucions de Pau i Treva. Qualsevol veí agreujat per un particular o una institució forastera (com un senyor emparador de malfactors) podia requerir l´assistència armada del municipi, convocant als seus pobladors a so metent (el rebato de Castella) al toc de viafòs o viafora amb trompetes o campanes. A la nit i a una determinava distància se´ls alertava amb el foc dels farons i de les alimares. Era una forma expeditiva de clam de justícia. De fet a la Cort del Justícia d´Aragó l´apellido era la petició de segrest de béns en disputa, i a la dels Ramaders de Saragossa el clam contra un incomplidor de les seves normes. Al so de viafòs els veïns haurien de trobar-se a l´aguait, amb les armes a la mà.
L´expressió host i cavalcada seria gairebé sinònima de la prestació militar dels municipis, equivalent al fonsado i l´annubda de l´Alacant inicialment castellana.
La conquesta de les terres balears i valencianes van expansionar aquests preceptes. L´ambiciós Balasc d´Alagó remarcà el seu tarannà dominical en l´exempció d´host i cavalcada al lliurament de Tírig a Joan Brusca (1238). A nivell molt general el riu Millars va separar un Nord valencià on predominarien les exempcions militars d´un Sud menys complaent.
La primera àrea acusaria el pes dels dominis eclesiàstics en general i dels Ordes Militars en particular, ja agraciats des de finals del segle XII. Alfons el Trovador concedí en 1182 l´exempció d´acudir a la guerra a les comandes templeres d´Ascó i de Tortosa. El seu fill Pere el Catòlic va fer-la extensiva a la resta de les possessions del Temple i de l´Hospital: els Ordes es beneficiarien en exclusiva del servei militar dels seus vassalls. Així mateix la repoblació de les contrades del Nord valencià aconsellava una certa política de concessions temporals a mesura que s´allunyava la frontera. Les heretats dels musulmans de la Serra d´Eslida van ser enfranquides d´host i cavalcada en 1242. El bisbe de Tortosa agraciaria a Cabanes en 1243 per 6 anys, prorrogats en 1250 per 4. Les alqueries de Castelló obtindrien l´exoneració d´host, cavalcada i redempció en 1252. L´abat de Benifassà deslliuraria els seus vassalls de la Pobla en 1262, de Fredes en 1266 i de Malgraner al 1269. En 1274 l´agraciada per 10 anys seria Vila-real. La Borriol del bisbat tortosí (1250) o la templera Alcalà de Xivert (1251) hi serien l´excepció.
En canvi les imposicions d´host i cavalcada van sovintejar en les petites localitats dels voltants de la ciutat de València com la templera Montcada (1248), Almussafes (1251), Carlet (1252), Set Aigües (1260) i la calatrava Massamagrell (1271), i a les viles reials del Sud del Xúquer, amenaçades per les contraofensives islàmiques. Tal seria el cas de Xàtiva (1250), Beniarrés (1275), Planes (1278), Almudaina (al mateix any), Biar (1287) i Castalla (al mateix any).
Detentar host i cavalcada conferia autoritat, poder militar i ingressos massa atractius. Jaume II maldaria infructuosament per revisar els enfranquiments dels Ordes Militars. Al 1315 no perdonaria a l´Arboç els deures militars fora de la vegueria de Vilafranca, malgrat els 60.000 sous pagats per redimir-se de la senyoria del comte de Pallars. De fet els senyors de Cabdet (1305) i de Benidorm (1325) van reservar-se´ls previsorament.
A cops la reialesa enfranquí certs consells per la utilitat dels seus serveis. La fronterera Xixona va aconseguir en 1268 no pagar la redempció de la host i de la cavalcada per la custòdia de la plaça i altres fets d´armes. Les grans ciutats de la Corona van anar deslliurant-se de semblants obligacions (més pròpies de vassalls de poca consideració que de ciutadans, segons Cristòfol Despuig): la participació de la Ciutat de Mallorca (1231), Balaguer (1236), València (1246), Perpinyà (1254), Barcelona (1269) o Tortosa (1291) es limitava a defendre el regne de forma remunerada (arran de les estratègies de promoció de l´autoritat i del patrimoni reial al comtat d´Urgell, a les terres conquerides als musulmans i a la banda litoral de Catalunya).
2. EL PROCÉS DE FORMACIÓ DE LES HOSTS MUNICIPALS.
Si la seva aparició històrica s´associa amb l´eclosió de les institucions urbanes a tot Europa (enfortides en particular a la Península Ibèrica per la repoblació), la seva configuració alternaria camins més pausats (arran de la mainada senyorial) o més ràpids, segons les circunstàncies.
La mainada era la formació militar dels vassalls d´una senyoria. Era comandada per un nucli familiar aristocràtic, amb un cognom vinculat a les seves terres dominicals (on era el seu cap major o residència principal). Les relacions entre el senyor i els seus vassalls no sempre eren fàcils, com exemplifica el cas de Tarragona. La seva conquesta, protecció i repoblació no van resultar senzilles.
Ramon Berenguer III la donà al 1117 in perpetuum al bisbe Oleguer, que va fer efectiva des de 1129 la seva possessió gràcies al normand Robert d´Aguiló o Bourdet, antic castellà de Tudela que portà el títol de príncep. El bisbat de Vic (fonamental en l´estructuració de la frontera de la Catalunya Vella) ja havia concertat els serveis militars d´aquesta mena de capitostos guerrers, els levites. Durant l´absència d´En Robert, la seva muller Sibil.la exercí l´ofici, guardant personalment les muralles tarragonines. El comte de Barcelona es reservà el domini feudal superior, ajudant militarment a l´arquebisbe a cops. Però aquesta consenyoria patiria severes dificultats: en 1151 va esclatar amb violència la pugna entre els fills del príncep En Robert i l´arquebisbe, que hi cauria mort. Esperant protecció, l´arquebisbat infeudaria Tarragona al comte de Barcelona fins al 1173.
Durant aquest temps l´arquebisbe disposà dels seus propis guerrers (concentrats a la seva fortalesa), en lluita contra els de la família Aguiló. Superada la crisi interna, l´arquebisbe va aconseguir una tropa més obedient, malgrat la seva heteròclita composició social i territorial. En 1186 el cambrer de la catedral tarragonina reclamà als reusencs romandre sempre ben armats. A mitjans del segle XIII l´arquebisbe arrenglerà les comitives de 37 vassalls i de 32 llocs del Camp de Tarragona: xifres que els 100 cavallers i 1.000 servidors de l´expedició a Mallorca consignats per Desclot no en desdiuen.
Quan vàries mainades s´unien en una host superior per campanya reial o croada, les seves forces s´articulaven en unitats tàctiques de combat (flexibles i adaptades a les circunstàncies): la batalla i la companyia. Les croades van difondre pels exèrcits de tota la Cristiandat la primera (assimilada a un cos d´exèrcit o a una divisió per certs historiadors). Es va decidir al consell de guerra de la host de la quarta croada passar en l´atac contra Constantinoble de quatre a set batalles, atenent a les fidelitats i a la procedència geogràfica dels combatents (Flandes, la França del Nord, Llombardia, etc.). El nombre de quatre o de cinc (cas de les tropes de Ricard Cor de Lleó en Arsuf al 1191) era més escaient per marxar en formació que per assaltar una gran ciutat. L´ordenament en batalles gairebé seria sinònim de la formació en columna, atenent particularment a l´avantguarda i a la reraguarda.
En canvi Jaume I s´estimava més parlar de l´ordenament de la seva companya, i no del de les seves batalles. Muntaner diferenciava l´eixida en apellido dels aragonesos, sense guardar l´ordre compacte, de la batalla arrengada dels francesos. Les conquestes de Sicília i de Sardenya van afavorir la seva adopció per les tropes reials i pels almogàvers de l´Orient, en lluita contra els angevins, els genovesos i els bizantins (sense renunciar a la companyia).
Aquesta unitat de combat s´avenia amb el suport tàctic i logístic d´una cavalcada. Geoffroy de Villehardouin va contar els fets d´armes d´una compaignie de 85 cavallers encapçalada per cinc capitostos de procedència, nissaga i mainada distinta. Desclot ens va transmetre l´estructura de comandament de les companyies del bisbe de Barcelona, del comte En Nuno i del vescomte Guillem de Montcada durant la campanya de Mallorca: entre quatre i tretze caddelladors (alguns comtors de noble condició) regien de 99 a 200 cavallers, a més d´un nombre superior de servents, el que ofereix una ràtio de 10 a 24 cavallers per capitost. Les companyies que van conquerir les terres valencianes desplegaven de 40 a 130 cavallers, amb acompanyament ocasional d´almogàvers, segons el Llibre dels feits.
La companyia es nodria de molts voluntaris, com succeí a les tres de croats de la host de Ramon Berenguer IV durant la conquesta de Tortosa. Les normes de la societas li podien ser perfectament aplicades: la seva vigència depenia de la voluntat dels seus integrants, la seva durada s´ajustava als seus propòsits, i els companyons es repartien proporcionalment els seus beneficis. Esdevenia una veritable confraternitat, de gran vàlua als ambients urbans. Els centum confrates de Calataiud nodrien el nucli de la seva milícia en la conquesta de València.
Ja en 1210 el rei va compensar a l´arquebisbe de Tarragona pel servei militar voluntari dels veïns, car en el trànsit de la mainada a la host van pesar tant les disputes senyorials com les campanyes contra els musulmans, a la par que els municipis maduraven des de les simples funcions fiscals a les de govern consular (cas de Tarragona entre 1231 i 1336). L´obligació de l´exèrcit i de la cavalcada afaiçonà finalment el seguici d´iniciatives i de trajectòries particulars anteriors als aveïnaments.
Als nous municipis reials fundats en les terres guanyades als musulmans, els conqueridors van rebre dotacions de béns (que no sempre en farien efectives) segons la seva categoria social. Malgrat el predomini de certes procedències, la seva composició era força variada. En l´illa de Mallorca els homes de Barcelona van aconseguir 877 cavalleries, els de Marsella 636, els de Tarragona 363, els de Lleida 90, els de Vilafranca 52, els de Montblanc 41 i els de Girona 35, a l´igual que els de Besalú. La cavalleria era en la Catalunya Vella l´extensió de terra necessària per al manteniment familiar i d´equipament militar del cavaller, i abastava uns 10 sesters de blat o unes 20 jovades (entre 5 i 6 hectàrees). Ja hem vist que aquests guerrers aventurers s´associaven en companyies de jerarquització variable, a cops per emprendre cavalcades en busca de botí, objectiu ben regulat a furs de l´Extremadura com el de Calataiud (on solament s´hauria de pagar al rei la cinquena part del ramat i dels captius presos).
En Cocentaina, a la frontera del Migjorn valencià, companyies d´aquesta mena es van lliurar al saqueig de la població mudèjar al 1276, atiant el foc de la revolta islàmica, ben recolzada per Granada. La situació hi esdevingué tan angoixant que es va prohibir als veïns treure de la vila esposa i companyia sota amenaça d´enderrocament del seu casal. A vegades la promesa de botí de la cavalcada, unida a la inseguretat temporal d´un lloc fronterer, afeblia la capacitat defensiva de la host més permanent.
El reforç d´aquestes hosts era un seriós problema per al rei i altres senyors, fonamentalment en les zones més cobejades. La concessió de privilegis s´encaminaria en aquest sentit. Saragossa va rebre en 1119 els dels infanzones d´Aragó: els seus guerrers acudirien al setge de castell i a batalla campal amb pa per a tres dies, però no a l´apellido, a l´igual que els de Tudela. La mateixa Saragossa atresorà en 1129 els més tard tan temut Privilegi dels Vint. Un altre exemple destacat va ser el Privilegi de Defensa i Bandera de Lleida, que des del 1270 enfortí la seva potència defensiva contra els senyors dels castells dels voltants (a més d´autoritzar la confederació militar amb els llocs de la seva contribució).
3. L´ABAST DE L´OBLIGACIÓ MILITAR MUNICIPAL.
A la Catalunya del segle XI el servei d´armes dels veïns provenia de la residència obligatòria anual a un lloc o statica, però el seu abast depenia de la vàlua dels seus béns i del seu lligam amb el senyor (solidantia): el castlà prestava al seu castellà escorta, host i cavalcada sense cap limitació al principi. En canvi a l´Aragó l´ampliació dels tres dies obligatoris de servei cavalleresc fins a tres mesos passava per l´atorgament d´honors.
El desenvolupament social i militar afavorí la introducció de limitacions. El màxim de tres dies seria reconegut als veïns de Jaca al 1077 (disposició que seria molt perfilada pel Fur General de Navarra de mitjans del XIII). En 1207 Cotlliure aconseguí la circumscripció de les seves campanyes terrestres al Rosselló i de les marítimes de Montpeller a Barcelona. A Calataiud, Daroca i Terol solament es cridaria per host a la tercera part dels seus cavallers (a l´igual que en els dominis de l´Orde de Calatrava a l´Alt Túria). Aquestes limitacions van infantar la noció de la guerra defensiva dels segles XIII-XV.
El ventall de derivacions del servei armat va ser força ampli: guardar les muralles urbanes i les contrades municipals, participar a les cavalcades, seguir al rei (o al senyor de torn) en campanya, aportar un contingent de tropes alternatiu al veïnal, oferir graciosament diners, queviures o armes, prestar serveis de transport, ajudar en la gestió de la campanya, espiar i prestar serveis diplomàtics. No totes les localitats n´eren capaces d´oferir tant, i moltes viles ja van tenir prou en organitzar la defensa de la seva demarcació. En 1296 les petites localitats de Bocairent, Xixona, Ontinyent i Biar van ser obligades per Jaume II a situar escoltes i exploradors a les seves muntanyes i passos a causa de la guerra contra Castella.
Els consells de la Cordillera Ibèrica van sobresortir en les campanyes contra els musulmans dels segles XII i XIII. Els guerrers de Terol, destres expedicionaris, van ser honorats al Llibre dels feits significatívament. Tras ajudar a Jaume I durant la seva minoria d´edat, els de Terol van destacar en la conquesta de les terres valencianes. Els seus peons (en companyia amb els d´altres llocs fronterers) van apoderar-se d´Ares, i en la campanya de Morella van servir amb forces d´infanteria i de cavalleria lleugera o alforrada (sense el seu serró). Tornaren a ressaltar en la presa de Borriana i en els combats del Puig de Santa Maria, on van acudir més de 60 dels seus genets. El rei En Jaume gaudí a l´ensems de la seva saviesa poliorcètica i de l´oferiment de les seves reserves d´aliments i de transport: a la seva Crònica el Conqueridor hi consignà la petició de 1.000 atzembles tras la batalla d´El Puig, i el lliurament amb destí a la campanya murciana (en viu contrast amb l´agra resposta d´altres llocs d´Aragó) de 1.000 càrregues de forment, 2.000 d´ordi, 20.000 moltons i 3.000 vaques. Aquesta aportació podia nodrir durant dos mesos una força de 100 cavallers, 400 escuders i 1.350 infants.
Altres municipis especialment hi esmentats van ser Daroca, Calataiud, Saragossa, Tamarit, Lleida i Tortosa. En la dura campanya contra Al-Azraq van caure homes de les hosts de Tortosa, Alcanyís, Castellot, Orta, Vilallonga, Alcanar, Vallderoures i d´altres punts. A la conquesta de Mallorca els lleidatans van maldar per cegar el vall de la capital amb llenya i terra, i els tortosins per capturar el seu governant. En la campanya murciana de Jaume I Tortosa aportà un contingent de 120 ballesters.
El protagonisme de Barcelona a l´expansió mediterrània resta fora de tot dubte. Les seves drassanes van bastir tota mena de vaixells pels estols del rei. La seva fabricació d´armes i d´enginys va ser força apreciada. Els seus clavaris van administrar en 1333 els subsidis militars de les Corts catalanes. Els seus mercaders van informar de la disposició de les forces enemigues al llarg de la costa en les campanyes mallorquines de 1229 i 1343 i en les sardes del segle XIV. El consell i els oficis diplomàtics dels seus prohoms van ser molt valorats per la monarquia. Els seus ciutadans majors Ramon Marquet i Berenguer Maiol van ser els almiralls de l´estol reial a la Sicília de 1282. A mitjans del segle XIV el cap i casal de Catalunya era en condicions de gestionar el comandament militar de la Generalitat. No debades el seu conseller en cap comandaria les tropes catalanes en Leucata al 1639.
Les Consuetudines lleidatanes (1228), les normes de Jaca (1249-69) o les de Daroca (1256-70) obligaven al servei militar a totes les famílies aveïnades (sense exceptuar les dels seus llogarets), i el seu incompliment es castigava amb penes corporals o econòmiques: els vilatans i els montanyesos de la ciutat de Jaca haurien de pagar 3 sous o una vaca per cada retard o inassistència a l´apellido (1187).
La condició nobiliària matissava aquestes prestacions. En 1134 els infanzones aragonesos (amb una reialesa temporalment feble) van aconseguir l´exempció d´host i de cavalcada als seus llocs de residència, fent-la extensiva als seus maiordoms. En canvi la vigoritzada monarquia les imposà talaiar i vigilar les muralles en l´Osca de 1242. Una controvèrsia força semblant es va viure en la Múrcia aragonesa entre 1296 i 1304, on Jaume II s´acarà amb les oligarquies cavalleresques d´arrel castellana: tant en l´Oriola de 1301 com a l´Alacant de 1302 haurien de vetllar, guaitar, talaiar, atallar, sortir en sometent i acudir a l´exèrcit en defensa del regne. A sovint aquestes obligacions es van incomplir. L´accés dels nobles al regiment de les viles valencianes no garantí el seu seguiment dels sometents entre 1329 i 1376 al menys.
La paradoxa entre el tarannà guerrer dels cavallers i la seva reclamació d´exempcions s´explicaria per les expectatives de recompenses monetàries, més enllà de la mera contraprestació feudal. Els infanzones i les localitats agraciades amb la infanzonía des del segle XI (Jaca, Saragossa o Tamarit) solament haurien d´acudir a la batalla campal o al setge d´un castell amb el conducho per tres dies: arran de la quarta jornada el manteniment era a càrrec del rei (norma força detallada en la Navarra del XIII). Cal recordar que un cavaller navarrès va cobrar 270 lliures durant la guerra amb Castella de 1429-30, superant les 260 ingressades a l´any pel vescomte de Valdizarbe per les seves terres i drets senyorials. El noble valencià En Ramon Boïl va percebre més de 1.489 lliures al 1429, ultrapassant les 1.200 anuals dels seus senyorius de Bètera, Xirivella, Massanassa i Massamagrell. Els salaris, els donatius i les gràcies de la Casa Reial van enfortir les comitives militars nobiliàries, nucli de l´exèrcit d´Alfons el Magnànim a Hispània i Itàlia.
L´accés a la cavalleria municipal resultà força atractiu per les oportunitats de promoció personal a les cavalcades i per les concessions de privilegis (malgrat l´exclusió d´oficis municipals a moltes de les localitats de la Corona). Els seus aspirants haurien de gaudir de les rendes suficients pel manteniment anual del cavall i de l´equip de guerra. En Alacant i Oriola el burgés amb més de trenta morabetins podia aspirar a ser cavaller. No sempre els alardós (inspeccions militars per Nadal o Sant Joan) van garantir amb el rigor adient l´acompliment de les exigències de la cavalleria local. A Terol el cavaller era obligat a ajustar un cavall de sella de 200 sous i un equip elemental d´escut, llança i elm per fonsado i apellido.
A cops els serveis militars podien eximir-se amb la tramesa d´un substitut o amb el pagament de la redempció. Els veïns de Jaca que no anéssin personalment a l´exèrcit reial podien enviar un peó armat en el seu lloc, i els cavallers de Calataiud haurien de satisfer 1 sou. Quan la redempció o altra càrrega era perdonada temporalment pel rei parlem d´exempció. Van tenir a vegades un caràcter comunitari: Alacant va ser agraciada en 1303 amb la de l´exèrcit durant sis anys (excepte en cas d´invasió enemiga). Els seus cavallers i els d´Oriola no tributaven redempcions.
Però semblants gràcies es pagaven (seguint criteris censitaris). Els saragossans que van defugir la campanya de Montesa al 1277 van ser dividits en tres categories fiscals: els que gaudien d´una fortuna de 1.000 morabetins haurien de satisfer 200 sous; els de 2.000 morabetins, 300 sous; i els de més 2.000, 500. En 1281 va ser exempta tota Saragossa per la contribució de 100.000 sous (en objectes d´or i de plata, en pa i en oli), de 200 vaques i de 2.000 moltons: un tribut de natura força semblant al pagat per Terol per la campanya murciana de Jaume I. La redempció esdevenia un impost reial de guerra: gairebé una primera forma de subsidi. No debades al Capítol de l´Orde de Montesa de Sant Mateu (1330) s´acordà que els tresorers col.lectors supervisessin les exempcions municipals d´host.
4. EL PRINCIPAT EN ARMES: LA PLENA MAJORIA D´EDAT DE LES HOSTS MUNICIPALS.
El moviment d´atorgament d´exempcions afermà el principi de la guerra defensiva en la Corona d´Aragó: el monarca cridava als seus vassalls solament al ser atacades les terres del regne, les del rei o les de la frontera, requerint-s´hi a més la seva presència física (segons el vell costum dels francs). Tal model madurà durant la conquesta de Sicília a finals del XIII, sense mancar-hi les dificultats. L´obligació vassallàtica personal es transformava en altra de caire més territorial i grupal, individualitzant el subjecte col.lectiu del principat o del regne, la pàtria de les categories estamentals.
L´exemple de la Sicília dels Vespres esperonà el canvi. Segons Desclot, tras reaccionar el comú de Palerm contra les humiliacions franceses, aquesta ciutat (la mestra del regne) comandà la resistència contra els estrangers, dictant el seu consell la seva condemna a mort a tota l´illa. Un cavaller capitanejà la seva host, guanyant-se pel moviment a Messina amb una propaganda que combinava hàbilment les al.legories (“les serps devoradores dels pits femenins”) amb les imploracions bíbliques del càstic diví del faraó. Tot allò es reblà amb la redacció dels capítols de greuges, que el futur príncep hauria d´esmenar si pretenia ser jurat al parlament.
Aquesta complexa mobilització també es verificà en l´Aragó de 1283-85 i a la Catalunya de l´estiu de 1285 (el de la invasió francesa de Felip III). Navarra era un protectorat francès des de 1274, i al 1283 el seu governador Eustaqui de Beaumarchais va atacar la frontera d´Aragó, capturant al cavaller Eiximèn Martines d´Artesa. Descontents amb la política reial, els cavallers aragonesos no acataren les disposicions defensives de l´excomunicat monarca (vigilant a Tarassona), i reclamaren la reparació dels greuges. Tret de Daroca, Calataiud i Montalvà, la majoria dels municipis del regne es sumaren a la censura de Pere el Gran, integrant-se a la Unió. L´assemblea de Tarassona esdevingué reunió de Corts a Saragossa, on el monarca va ser forçat a consentir amb el Privilegi General d´Aragó. Els afers polític-militars haurien de consultar-se obligatòriament amb els nobles i els ciutadans honrats, i les càrregues guerreres es van limitar a les atzembles i hosts d´abans de la mort de Jaume I.
El rei ho considerava una claudicació circumstancial, mes la revolta d´Albarrací (atiada per Juan Núñez de Lara, l´aliat de Felip III acollit a Navarra) i l´amenaça en les fronteres van obligar-lo a noves cessions. Obtingudes algunes, els unionistes van permetre la seva assistència militar. A inicis de la tardor de 1284 Aragó mobilitzà contra Navarra, segons Desclot, 1.500 cavallers (amb dos terços de pesants) i 10.000 servents, amb un escàs contingent català (considerat estranger i massa favorable al rei). Les seves disposicions tornaren a obviar-se en la tala de Tudela i passat l´Ebre. En juliol de 1285 la Unió autoritzà l´ajuda al rei en Catalunya, mantenint-se les tropes de custòdia en la recuperada Albarrací i a la frontera navarresa.
Tras cedir també davant les Corts catalanes de 1283, Pere el Gran gaudí de la cooperació militar del Principat. El seu objectiu era l´ajuda coratjosa al monarca, convocant sense excusa a tothom en edat militar (de 16 a 60 anys) a través dels manaments enviats des de Barcelona pel primogènit N´Alfons a tots els llocs de Catalunya. La crida s´emparà en l´usatge Princeps namque, que obligava a la defensa del príncep pel sagrament de fidelitat, sots pena de segrest de tota concessió. Gaudia de la consideració jurídica d´edicte reial (sense necessitat de convocatòria de Corts, malgrat que el consens resultés aconsellable). De la protecció del príncep es passà a la del principat.
La mobilització armada del Principat va ser un clar èxit pel seu seguiment, la seva afluència i el seu èxit militar (disset anys abans del triomf dels comuns flamencs sobre la cavalleria reial francesa a Courtrai). De bon començament les hosts de les vegueries de Girona i de l´Empordà van carregar amb el pes de les operacions del Coll de Panissars. Més tard acudirien a la defensa de Girona les tropes de Lleida, Barcelona, Tarragona, Cervera, Montblanc, Tàrrega, Vilafranca i Manresa. El regne de València també prestà ajuda militar, amb important participació musulmana. L´eficàcia de l´exèrcit de Pere el Gran era deutora de l´especialització militar de gran part dels seus guerrers: la Crònica de Desclot destacaria als experimentats lleidatans, destres a peu i a cavall, capaços de nodrir un contingent eqüestre equiparable al de les tres milícies principals restants. El seu capteniment espartanament estalviador a una de les retirades estratègiques contrastà amb l´ardit barceloní d´abandonar els bagatges del seu campament.
Aquesta lluita enfortí el lligam entre la reialesa i les aristocràcies municipals catalanes. En les deliberacions de la campanya cada host urbana n´enviava quatre prohoms, que el rei distingia amb l´apel.latiu honorífic de barons, fent ús del llenguatge culte dels proverbis (propi de certes Corts). Vençut l´invasor, el rei Pere seria aclamat per la posteritat com un heroi: un dels grans homes de la Història de Catalunya (el veritable venjador de la derrota de Muret, segons el Víctor Balaguer d´Els Pirineus). La defensa del Principat assolia la seva majoria d´edat. Aquest mecanisme protector (acceptat també a València i Mallorques des d´Alfons el Franc) podia capgirar-se contra el seu cabdill coronat, com testimoniava la matinera experiència aragonesa.
La crisi de la Baixa Edat Mèdia i les guerres de Pere el Cerimoniós van fer problemàtic el desplegament del Princeps namque. Les campanyes del Rosselló marcaren un punt d´inflexió. Al 1343 les hosts catalanes van guerrejar en primera línea (les de Manresa i Piera eren a l´avantguarda durant el pas del coll de Panissars al juliol), però ja hi van acusar simptomes d´esgotament. El 21 d´agost d´aquell any les seves companyies van marxar sense la llicència reial. El Cerimoniós va ser forçat a demanar subsidis a Barcelona, València, Saragossa, Terol, Daroca i Calataiud a l´hivern de 1343-44, incrementant el nombre de les seves tropes mercenàries. Al maig de 1344 esperà en Figueres a les companyies d´almogàvers valencians. La proximitat del front obligà les hosts de la vegueria de Girona (comandades pel seu veguer Dalmau de Totzó) a participar-hi.
La casuística de la convocatòria del Princeps namque s´aixamplà arran de la amenaça del Nord català per les companyies que cavalcaven per l´Occitània (1361) i per les tropes de l´infant de Mallorques (1374). L´entronització dels Trastàmares castellans accentuà les dificultats per divergències d´interpretació legal. Al setge de Balaguer (1413) la carestia entrebancà la crida dels contingents de les viles, xifrada en 1.000 de cada 10.000 habitants, enterbolint-se la situació a les fronteres i a les marines (amenaçades per les falconades pirates). Es reclamaren tota mena d´exempcions. La monarquia acceptà validar-les per preservar la teòrica cordialitat amb els municipis, malgrat les sospites de frau.
En 1413 la iniciativa de la crida partí del consell del primogènit N´Alfons, com a governador general. La Generalitat s´oposà a través de les seves comissions de juristes i advocats, reclamant la reunió de quatre representants de cada braç. El consell volia licitar la crida enunciant el perill d´invasió estrangera, de revolta, de robatori a les ciutats i viles, de trencament de la pau dels camins i del sagrament de fidelitat. Però la Generalitat contraargumentava que els motius adduits eren afers reservats fonamentalment a la jurisdicció ordinària. La disputa també s´aferrissà al voltant de la forma i del to de les missives, ofensives per l´honor del Principat.
Aquest model descobria els seus límits a tothom. Es van admetre atenuants com encetar la crida per la vegueria en perill, reclutar un de cada 10 varons, atendre als riscos fronterers i als derivats del cicle econòmic (des de la pobresa fins a tenir cura de la verema i de la sementera). Durant la guerra del Rosselló de 1473-74, Lleida n´invocà l´atenció a les tasques agràries. Ferran el Catòlic va admetre els perfils més defensius de la Princeps namque.
La redempció econòmica oferia una bona alternativa a totes les bandes, segons acreditaren les Corts aragoneses de Carinyena de 1357 i les de Sant Mateu-València de 1369-70: en el fons es reprenia la contractació (lloguer) de cavallers emprada des de Ramon Berenguer I (milites locati) fins a Jaume I a l´Aragó durant la conquesta de Múrcia. Es defensava la cosa pública amb tropes mercenàries comandades per capitans triats per les Corts, amb plenes garanties de limitació temporal i territorial. El seu pagament cessava en cas de suspensió d´hostilitats. Era l´embrió de les Diputacions del General.
Però la responsabilitat del pagament tornava a ocasionar disputes. En mig de fortes bandositats, la Diputació valenciana no va cobrar les quantitats adeutades pel rei al 1405.
En suma, a la Corona d´Aragó la idea de la guerra defensiva s´encalvalcà sobre la força de les hosts municipals, acreditant notables fets d´armes: encara al 1542 i al 1543 van aixecar el setge francès de Perpinyà. Mes des del començament de l´onerosa empresa de Sardenya van ser menys acomodatícies amb les conquestes de la reialesa per l´endeutament de les seves hisendes. El creixent cesarisme de la monarquia i l´absentisme dels seus titulars van fer anacrònica la Princeps namque: les crides de 1634 i de 1637 van ser impugnades en l´Audiència per l´absència física del monarca, senyor de vassalls. A l´ensems la seva influència es projectava en la nostra cultura política a qüestions tan cabdals com la relació entre el rei i els seus súbdits, el respecte pels seus drets particulars i la defensa pública ajustada a llei.

II. EL DESPLEGAMENT I L´ESTRUCTURACIÓ DE LES HOSTS.

1.EL DISPOSITIU DE LA CONVOCATÒRIA.
Sense el permís del rei i dels seus oficials la iniciativa de la convocatòria no era vàlida. Amb poc èxit els municipis fronterers van sol.licitar-la per no requerir, de bon començament, el llunyà consentiment reial i guanyar així temps davant del perill. El rei (que no desitjava cap excusa de subversió) detentava la màxima autoritat militar, i els seus oficials gaudien de la potestat d´aplicar les seves decisions. Si el recurs a la Princeps namque no era del tot adient, l´escorta del rei pels seus vassalls podia legitimar certes campanyes: assetjat temporalment a Perpinyà al 1474, Joan II aprofità l´avinentesa per perllongar l´ajuda dels municipis valencians al Rosselló contra els francesos. En 1488 Ferran el Catòlic tornà a invocar tal motiu durant la guerra contra els granadins. Altre subterfugi reial era sol.licitar favors particulars dels municipis.
El governador ordenava el desplegament de les tropes reclutades i la seva distribució geogràfica (comandant-les a les campanyes regne endins). Els seus lloctinents van executar les seves disposicions i van ordenar mesures complementàries de defensa. Els veguers i els batlles van supervisar l´estat de força autèntic de les hosts, a més d´anar en campanya: els veguers catalans encapçalaven les forces municipals de la seva demarcació El veguer de Barcelona En Gombau de Benavent aturà al Prat del Llobregat la cavalcada del rebel En Ramon Folc en 1280. El batlle de Terol capitanejà la cavalleria municipal contra els agermanats valencians en Almenara al 1521. Les justícies locals van vetlar per l´acompliment de la convocatòria.
Així doncs, la convocatòria de la host era una prerrogativa dominical. En Tarragona la decisió de desplegar-la corresponia a la consenyoria, l´autoritat més o menys combinada del comte de Barcelona i l´arquebisbe tarragoní: l´harmonització no esdevenia senzilla quan les discrepàncies polítiques atiaven les disputes (inclinant-s´hi el municipi envers el comte).
El governador no podia forçar a les hosts dels consells a sortir en campanya arbitràriament. Els seus contingents haurien d´ajustar-se a les veritables necessitats bèl.liques. Els reclutats prestaven sagrament i homenatge al municipi. Des de Martí I s´acordà pagar als seus guerrers diàriament des de la jornada d´eixida a la de tornada. Els sous es cobraven de mans de comissaris reials el dia anterior a la partida oficial.
Els convocats rebien aquests salaris d´ajuda o acorriment per les despeses de les seves compres de material (com les taleques d´aliments): en l´Oriola de 1356 els peons portaren queviures per 10 dies i el cavallers per 15. En consonància amb altres intents de regulació salarial de la Baixa Edat Mèdia, Alfons el Benigne al 1329 i Martí l´Humà en 1402 fixaren amb èxit variable la remuneració diària dels especialistes al regne de València:
Tipus d´especialista Alfons el Benigne Martí l´Humà
Cavaller armat 5 sous 5 sous
Cavaller lleuger 3 sous 3 sous
Muler 3 sous 2 sous
Ballester 1 sou 1 sou
Llancer 10 diners 10 diners
Les alternatives bèl.liques podien alterar-les. A l´amenaçada Alacant de 1357 el cavaller armat rebé de 7 a 8 sous diaris, mentre el lleuger o alforrat va cobrar 5 (una remuneració que persistí al Sud valencià entre 1356 i 1496). La cotització dels diferents especialistes de la host creixia a les campanyes fora del seu terme: cada trompeta de Castelló cridat a Sant Mateu cobrà 5 sous diaris al 1410; cada ballester 2 sous i 6 diners , i cada llancer 2 sous. Al setge de Balaguer (1413) els fusters i els pedrapiquers van arribar a exigir 8 sous al dia.
Les lletres de convocatòria n´avisaven als municipis. Eren veritables circulars, a cops expedides des de la governació, dotades d´un esquema força comú: l´encapçalament de l´autoritat personal del rei, el consell destinatari, l´advertiment de haver sigut cursada als oficials reials a l´ensems, la prioritat de la seva ordre (“tots affers lexats per cuytats e perillosos que sien”), la seva raó, el seu procediment (ajustat a raó), el seu lloc i termini, les sancions per incompliment, la prohibició d´argúcies dilatòries (“non dilatets per alcuna raó e manera si la dita pena cobeerats squivar”) i la seva data oficial d´expedició. A través d´aquestes missives els veïns eren constrets e compellits a host.
Al palesar la convocatòria l´honor local i la generositat dels veïns, el cerimonial de la sortida del seu penó en campanya resultava d´enorme importància (tras sentenciar el seu consell a foc i a sang als enemics). En un món d´analfabetisme elevat el cromatisme dels seus distintius heràldics resultava de gran vàlua tàctica, identificatòria i moral. Alfons el Savi distingia a Las partidas entre diferents tipus: l´estendard reservat a l´emperador o a un rei, el penó cabdal dels grans nobles, dels ordes militars i dels consells, i la bandera dels grups de 50 a 10 guerrers. En la Corona d´Aragó l´estendard reial va rebre el nom de senyera, denominació que es faria extensiva al llarg del XIV als penons dels municipis del reialenc (cas de València des de 1321), sense oblidar del tot el d´estendard major, que la vila d´Alcoi encara utilitzaria al 1672.
Sense el manament oficial i el cerimonial honorífic adients la senyera no sortia. Escolano ens ha transmés la de la ciutat de València durant la Guerra d´Espadà (1526). Un cop formada la host, l´estendard del rat-penat era uns quants dies a la finestra de la sala municipal, traslladant-se més tard a les Torres de Serrans (també per uns dies). Si l´alarma persistia per la tossudesa dels enemics del rei, l´estendard era baixat de les torres a través d´un sistema de cordes (sense humiliar-se per sota dels arcs de les seves portes), encomanant-se al justícia criminal com alferes major i senyaler, vestint la sobrevesta dels reis d´armes. En Barcelona el penó reial i el de la Generalitat es posava a les torres del Portal de Sant Antoni al segle XV.
Els prohoms locals protestaven contra les eixides que no defensessin l´honor municipal. En 1356 el consell d´Oriola discrepà de la decisió del seu senyor (l´infant En Ferran) de fer-se acompanyar de la senyera de la vila al setge de Jumella, deixant en el seu lloc el penó de la confraria de Sant Eiximen (cada ofici ciutadà en tingué un a tot Europa). La seva protecció era un privilegi dels prohoms (cas dels de la companyia valenciana del Centenar de la Ploma), i la seva pèrdua afrentava l´honorabilitat pàtria, com sentí Oriola tras el saqueig de les tropes murcianes del marquès de Los Velez durant les Germanies: cent anys després encara reclamarien la seva devolució. Era recomanable disposar d´un penó de batalla (fet generalment d´estamenya) junt al principal. En 1403 Castelló encarregà a València un penó més digne, a conservar en caixa de fusta.
L´efectivitat de les ordres es defensava, amb moltes dificultats, protegint el correu reial de violències, recusant les excuses de dilació, i sancionant els incompliments dels oficials amb l´amenaça de la ira règia i dels veïns dels municipis amb penes de cos i d´haver, oscil.lant segons la gravetat de l´alarma. Si la inassistència a una guàrdia de risc es penalitzava amb quanties de 20 a 60 sous (equivalents al salari de 10 a 30 dies d´un treballador urbà), no acudir en campanya es sancionava amb 50 florins (el valor d´un cavall de guerra). Així mateix, la irresponsabilitat individual en la cadena de comandament local es castigava en proporció geomètrica: el sou de penalització d´un soldat negligent es convertia en dos pel desener, quatre pel cinquantener i vuit pel justícia. S´amenaçava als municipis amb no confirmar els seus privilegis, especialment quan eren d´obediència senyorial (cas d´Oriola, Elx, Crevillent, Petrer o Capdet al 1358).
Cursades les lletres, el rei o el seu representant esperaven les hosts en un lloc indicat el dia prefixat. El termini d´espera podia abastar un mínim de sis dies. L´ajornament de la data oficial de sortida enfredava l´esperit marcial i ocasionava disputes sobre el pagament dels dies afegits. Després de transigir en la sortida d´armes, el municipi encara maniobrava per redimir-se (a cops amb èxit). El 27 de setembre de 1374 el procurador general de Catalunya requerí la host de Tarragona. El 9 de novembre els tarragonins van agilitzar els tractes, però el 23 d´aquell mes s´encetà la marxa, car el rei els esperava a Cervera cinc dies després. De qualsevol manera el municipi assignà a les seves tropes tractadors per obtenir del monarca composició profitosa a coneixença d´host. Finalment el 26 de desembre es consentí el do de l´Usatge (a recaptar fins el 10 de gener).
Arribades al punt de concentració (la plaça d´armes triada pel seu valor estratègic i logístic), les hosts restaven sota la teòrica disciplina reial, i cap combatent podia abandonar la campanya sense llicència. La durada d´una campanya anava d´un a quatre mesos. L´amenaça de sancions no hi deturà les insubordinacions en el saqueig del botí ni les desercions. El 21 d´agost de 1343 les companyies abandonaren sense llicència la campanya rossellonesa encetada pel rei el 15 de juliol a Girona: ja esdevenien més de dos mesos d´accions esgotadores com el pas en columna del coll de Panissars, la conquesta de la Torre de Nidoleres i de Canet, l´atac al castell de Santa Maria de la Mar, la tala de la banda esquerra dels camps de Perpinyà i frenar les cavalcades dels seus guerrers. La meticulosa conquesta del fortificat i poblat Rosselló esgotava la paciència i els recursos de molts municipis catalans a l´afeinat estiu, quan les tasques agràries detractaven molts homes de l´exèrcit.
Conclosa la campanya, el rei i els seus representants podien expedir lletres de servei (testimoniadores dels bons serveis dels guerrers de la host), amb les que es reclamaven esmenes i privilegis a les Corts i davant del monarca. Irònicament tals acreditacions es traduien en més exigències inconvenients d´ajuda, quan altres en proclamaven la seva incapacitat. Després d´un estiu de plena activitat a la banda oriental de Granada, les localitats sud-valencianes hi van ser forçades a combatre durant l´hivern de 1488-89.
No sempre es reconeixia i recompensava degudament tals sacrificis, i els endarreriments del pagament dels acorriments van resultar dramàtics en no poques ocasions. L´administració reial encara adeutava en 1542 més de 743 lliures a Castelló per tres mesos de campanya contra els agermanats 21 anys abans. Al mateix temps també es planyia amb Vila-real de costejar, sense substancial ajuda reial, els rescats dels seus veïns captivats pels corsaris d´Alger a la defensa del Cap d´Orpesa ordenada pel lloctinent del governador. L´autoritat convocant s´excusava de pagar compensacions en la mesura requerida. El Mestre Racional (un cavaller que a cops participava en campanya) certificava la licitud d´aquestes quantitats, avaluades pels examinadors de greuges a les Corts, i autoritzava la seva satisfacció amb parsimònia.
El botí hauria de compensar de les pèrdues, a més d´oferir beneficis. Un fur de l´Extremadura com el de Calataiud el regulava amb minuciositat. Les ganàncies de les cavalcades servien per guarir i ferrar les montures, lliurant-se al rei el quint dels captius i del ramat viu. Com el profit d´una societas com una companyia no es podia fonamentar en coses furtades, es reconegué als propietaris bilbilitans el dret de recuperar cada cavall, egua o mul dels cavalcadors per 5 sous, cada ase o bou per 1 sou, i cada cap de ramat menor per 2 diners.
Els beneficis individuals haurien de guardar proporció amb el rang dels companyons, el mèrit de les seves accions d´armes i les seves pèrdues. Captius, ramats i objectes eren encantats o subhastats pels quadrellers (els caps de les quadrelles que es repartien el botí). El repartiment provocava moltes vegades disputes entre els guerrers, i Jaume I establí a la conquesta murciana que el plet de cavalcades fos jutjat per dos cavallers experts. En 1360 alguns cavallers i peons d´Alcoi van quedar-se amb part del botí de la cavalcada del comte de Dénia al terme de Banyeres, impedint el seu públic encant a Ontinyent. Com les autoritats locals no atenien degudament les reclamacions dels porters reials (malgrat les amenaces de sanció de mil morabetins) ni imposaven la deguda disciplina als quadrellers, el conestable s´encarregaria de jutjar aquests afers a partir del 1369. A diferència de la França i l´Anglaterra de la Guerra dels Cent Anys, esdevindria al llarg del XV més un honor cortesà que un ofici militar.
Puntualment el rei podia recompensar amb la donació del quint a municipis en estat de greu perill. Aquest impost representava la setena part del botí a la governació d´Oriola (el setmo) i la quinzena per les captures dels corsaris (cinq comptant lo quinzen). Després de les grans conquestes els municipis ja no van aconseguir els beneficis de l´economia canalla de saqueig, i el manteniment de les seves hosts resultà més difícil. Posteriorment un procés semblant es verificaria, tras els guanys de les cavalcades i dels rancheos de la conquesta, a les Índies castellanes, on els veïns dels seus concejos van ser obligats a mantenir cavall i armes sota amenaça de privació de les seves encomiendas. Però ni les amenaces de sanció ni la promesa de recompenses evitaren el seu desinterés pel apercibimiento militar. Els encomenderos es van absentar dels seus llocs amb facilitat i es van enrolar voluntaris en les guerres contra els amerindis (a la violenta frontera xilena s´imposà el deure anual de campanya). Des de 1650 moltes places americanes van ser guarnides per tropes regulars.
La convocatòria municipal era essencial a la crida del sometent i a les disputes particulars amb altres consells i senyors. En 1374 Tarragona es va enfrontar amb Barcelona, sense el permís del vicari i del veger, per la captura d´una barcada de gra barceloní als mars de Salou. La picabaralla amb un municipi d´altra obediència reial no terminava necessàriament en una guerra entre Corones (com il.lustra la relació d´Oriola amb Múrcia).
2. EL COMANDAMENT.
L´honorífic es reservà al rei (o bé al gran magnat de torn). En teoria la seva presència era imperativa en les campanyes defensives del regne. La multiplicació de les seves obligacions en un territori acrescut tras les grans conquestes afavorí l´assumpció de poders militars pels seus representants locals: el lloctinent general, el procurador o governador, els seus lloctinents, els veguers i els batlles. El governador d´un regne gaudia de poders de capità general, i supervisava l´estat dels castells i les muralles de les localitats de la seva demarcació i el seu règim defensiu en temps de guerra. Era assessorat per especialistes. En la inspecció del Migjorn valencià al 1358, el governador Garcia de Llorís va ser acompanyat pel frare de Montesa Albert de Tous. Al dividit Camp de Tarragona de 1374 el veguer regia una companyia nodrida per les hosts municipals.
Com no eren un simple apèndix de la casa reial, sinó tropes autònomes que servien sota el seu penó, el comandament efectiu de les hosts va recaure sobre els mateixos municipis. La preparació logística i organitzativa va correspondre a un consell de guerra especialitzat, que actuà gairebé d´Estat Major amb múltiples tasques: aconseguir materials necessaris pel combat (pedres, fusta, ferro, cànem, quitrà, etc.), augmentar l´arsenal per reparació o adquisició, disposar de municions com els viratons i els passadors, acopiar queviures, mobilitzar els varons aptes en edat militar, ordenar-los en unitats tàctiques, designar els seus capitans, contractar tropes auxiliars, dictar mesures de protecció urbanística (enderrocament de cases properes a les muralles, arranjaments i modificacions del seu perímetre, neteja del vall de protecció, etc.), regular els serveis públics de neteja i d´altres tasques d´aixada, distribuir els guaitadors al llarg de les defenses ciutadanes i del terme, mantenir l´operativitat del sistema d´alertes i comunicacions (ubicació de fanals o farons, disposició de les alimares, dels correus, de la vigilància i del manteniment dels camins), reforçar l´esperit d´esforç i de cooperació comunitària amb la prohibició de baralles internes, dictar i aplicar les sancions correctives, i administrar els fons destinats a la campanya.
Els consells de guerra van incloure un reduït nombre de membres (sis prohoms a l´Oriola de la Guerra dels dos Peres), triats per cooptació segons la seva riquesa, influència i experiència als afers militars. En Tarragona aquest consell autoritzà als cònsols a escollir diputats per aquestes missions. Unes funcions força semblants a la dels consells de guerra la van tenir els sobreposats dels sagramentals catalans.
En campanya el comandament tàctic pertocà als oficials municipals de forma variable. Mentre el justícia de Jaca dirigia la seva partida (compel.lint a l´acompliment de les disposicions), els del regne de València sols portaven l´estendard municipal. A la seva capital el jurat en cap dels cavallers era el capità general de la host, i el seu tinent el jurat en cap dels ciutadans. En la cadena de comandament van sobresortir els capitans (o caporals en alguns casos) de les companyies de cavalleria, de llancers o piquers i ballesters.
El perill a la frontera i l´absència (més o menys justificada) del governador d´un territori amenaçat van afavorir la designació dels capitans urbans, oficials extraordinaris que supervisaven la gestió militar municipal. Les capitanies hispàniques no van gaudir dels poders d´administració i justícia de les napolitanes (propis dels veguers catalans). A la Catalunya del XIII eren de bon començament els castellans puntuals d´una plaça durant una situació d´alerta: el de Girona al setge de 1285, el vescomte En Ramon Folc de Cardona, rebia el títol de cap i major, disposant d´una força de 80 cavallers, 600 ballesters i 1.900 servents. Les germandats aragoneses van disposar de capitanies territorials des de 1260. Al maig de 1343 la capitania del comte d´Urgell En Jaume (germà de Pere el Cerimoniós) inspeccionava la guarda fronterera de l´Empordà, Besalú i Camprodon, amb l´auxili dels 500 cavallers de Lope de Luna. La campanya del Rosselló contra Jaume el Dissortat afavorí el nomenament de procuradors o capitans ad hoc, com l´hospitaler fra Guillem de Guimerà (capità de Canet a l´agost de 1343 i de Cotlliure un any més tard, fins l´arribada de mossèn Ramon de Barberà).
Un capità tutelava la demarcació d´una vila o ciutat (amb una autoritat a cops contestada pels seus nuclis subalterns) o de vàries: mossèn Ramiro de Funes aspirà a la de Terol i Albarrací entre 1441 i 1445.
Entre els capitans trobem alts nobles, com el comte d´Urgell o el de Dénia (capità de l´assetjada València al 1363 i poc més tard marquès de Villena), i cavallers com mossèn Joan d´Olzinelles (de la Ciutat i el Camp de Tarragona al 1374). El rei buscava persones de plena confiança i servicials al seu Casal. El senyor de Moixent i la Font de la Figuera, Pero Maça de Liçana (capità frontaler al Cap Dellador d´Oriola en 1358) va guerrejar a Sardenya al 1354-55, s´enfrontà amb l´infant En Ferran a Jumella al 1357, i va caure en mans dels castellans tras la pèrdua de Sogorb (1364). Altre cavaller de nissaga aragonesa afincada al regne de València, Pere Boïl, va ocupar la capitania general del Cap i Casal durant el setge castellà de la primavera de 1364, tras servir a Sardenya i a terres islàmiques (obtenint el títol de baró al maig de 1364 i la possessió d´Alfafar a l´octubre del mateix any). La promoció social i política de molts cavallers habitadors va deure molt a les capitanies.
Alguns capitans van designar procuradors en cas d´absència per altres responsabilitats. El controvertit En Ramiro de Funes, familiar del vicecanceller de la Corona Juan de Funes (1445-51), ho va reclamar al servir al rei en Nàpols i ocupar l´alcaidia del castell de Caiazzo al 1443. El titular de la capitania tarragonina Joan d´Olzinelles resignà en 1374 certes funcions (al marxar a l´amenaçada frontera rossellonesa) en micer Guillem Miquel a indicació del propi rei.
L´enteniment entre els capitans i les autoritats municipals a vegades distà de la cordialitat en qüestions tan espinoses com el nomenament dels capitans del sometent (motiu de rivalitats entre faccions i ocasió de trenar noves fidelitats) i la presa de decisions militars. En 1344 el capità d´Argelers per Jaume de Mallorca, Jofré de l´Estendard (d´una nissaga provençal afincada a la Llombardia que servia des de mitjans del XIII als angevins), s´enfrontà als prohoms que entaularen converses de rendició amb Pere el Cerimoniós: la tensió es tractà d´apaivagar amb la designació d´un nou capità, el donzell Berenguer de Rocacorba (que no aconseguí mantenir el domini del Casal de Mallorca).
Les tensions també van sorgir per la possibilitat dels capitans de ocupar les alcaidies locals. En 1344 Ramon de Barberà va obtenir la del castell de la seva capitania de Cotlliure a costum d´Espanya, tinença temporal d´una fortalesa sota la supervisió dels oficials reials (a canvi d´un salari anual que també servia per retribuir la seva guarnició). En 1371 el consell alacantí impugnà al seu alcaid Joan Mercer, car els temps de guerra ja eren passats (però al 1375 es va planyir, via València, de la seva absència a causa del perill castellà). Al Nàpols del Magnànim la capitania i l´alcaidia dels llocs poc importants eren a les mans del mateix titular. L´alcaidia posava en poder del capità la custòdia del principal baluard de les fortificacions locals, a més de l´assignació de certes rendes de la batllia, màxim quan ja detentava importants atribucions edilícies. Entre les encomanades a micer Guillem Miquel, en absència de Joan d´Olzinelles, n´eren l´aprovació urgent dels capítols de restauració de les defenses tarragonines, la disposició de les seves obres, l´organització del treball veïnal i l´assignació dels tributs adients (punts delicats que no sempre es van solucionar pacíficament).
La capitania afavorí el trànsit dels governadors als virreis, autoritats reials de caràcter extraordinari que actuaven a suplicació dels consells dels Caps i Casals, excepte en cas de fortes bandositats i disputes polítiques (com les que van assolar València a inicis del XV o Mallorca a meitat de la centúria). El virrei de la napolitana Terra di Lavoro per Alfons el Magnànim (1443) podia inspeccionar els castells, nomenar alcaids i guiar als enemics del rei, i el de Calàbria del mateix any gaudia a més de l´autoritat sobre els alcaids a costum d´Espanya i sobre els capitans de les viles (atribucions reservades al propi monarca). El virrei de València va designar el capità de les viles de la Plana castellonenca amb motiu de la conquesta castellana d´Almassora (1463). Mentre la pressió castellana va fer sentir al Sud valencià la manca d´un capità fronterer en 1430, al Nord de Catalunya capitanies com la de Girona van adquirir un relleu més destacat en la vida local al llarg del segle XV. La de Perpinyà va ser encomanada graciosament al seu cònsol en cap al 1474 (dos anys més tard de la seva recuperació dels francesos). Carles I ho confirmà al 1537 i convertí en lloctinents al segon i al tercer cònsols en absència de la primera autoritat.
3. L´ARTICULACIÓ TÀCTICA.
La host s´estructurà a la Baixa Edat Mèdia en agrupacions de 50 homes o cinquantenes, dividides en formacions més petites de 10 o desenes. La centena es va associar a vegades a unitats d´elit. En les grans capitals de la nostra Corona s´arribà al millar.
Els orígens de tal sistema d´articulació no en resulten clars. La pervivència hipotètica del model de les milícies duonvirals de les ciutats romanes és una opció més suggerent que factible. La repoblació ibèrica afavorí el repartiment de les antigues propietats musulmanes en sorts per grups de partidors, que es van servir de l´organització de les quadrelles. Aquestes van supervisar el manteniment del sistema de regadiu al Camp d´Elx, i durant la Guerra de Granada (1482-92) les tropes municipals encara es van agrupar en cuadrillas de 50 guerrers. L´assignació de tasques defensives a l´Albocàsser de 1375 (segons el model de l´Orde de Montesa a Sant Mateu) clarifica l´articulació de les desenes en quadrelles territorials, ja que cada desena treballà per sort una de les quadrelles del vall protector. La divisió de la host, així doncs, derivaria de les primeres ordenacions del terme i de l´espai urbà municipals (enrecordant a cops l´antiga centuriació). Els mots de tast classicista dimanarien del renaixement carolingi.
En cada parròquia varis prohoms empadronaven els plebeus forçats al servei militar. A vegades s´amenaçà amb assots als forasters que es negaren a aveïnar-se al municipi (obligant-los a compartir les seves càrregues). Aquest empadronament no va incloure als cavallers, amb drets honorífics i retributius especials. L´alarma militar imposà l´exclusió dels forasters d´una nacionalitat enemiga (cas dels castellans a l´Oriola de 1377) o la inclusió d´eclesiàstics: a les Corts valencianes de 1488 van protestar dels seus deures militars per incompatibilitat amb la seva condició sacra. A cada llogaret del terme varis prohoms auxiliaven als justícies locals en l´allistament dels pobladors pels emissaris del seu cap municipal.
Tras l´empadronament es practicava l´adesenament o distribució dels peons per desenes al llarg dels trams de sometent o de muralla, fitats per les seves torres (punt de referència dels caporals de desena o deseners). L´adesenament es feia per parròquies i oficis. Es practicava a espais públics urbans (com la plaça de la vila de Castelló al 1409).
Els caporals de desena es trobaven sota el comandament directe del cinquantener. Les seves funcions eren trobar materials d´edificació per arranjar les defenses de la seva partida urbana, aconseguir recursos econòmics, inspeccionar les armes dels seus homes, entre altres. Ajudaven a la justícia municipal en l´acompliment dels deures militars. En Catalunya la redempció del do de l´Usatge era repartida pel cinquantener (segons l´honorabilitat i el valor dels béns dels possessors de la seva partida) i percebuda pel desener, tributació relacionada des de 1350 amb la fiscalitat municipal més directa sobre les llars (incloses les de les vídues).
Els majorals i els clavaris de les confraries artesanals atenien a la correcta mobilització dels seus oficis (resistint-se a aportar diners de les seves caixes d´almoines). A l´abril de 1359 els barcelonins van defensar la seva ciutat contra l´armada castellana. Mentre a localitats mitjanes com Tarragona cada confraria aportà una cinquantena (gairebé la tercera part d´una companyia), les de les grans ciutats van nodrir una companyia sencera.
La tropa adesenada dels plebeus i allistada dels cavallers van conformar els contingents defensiu i l´ofensiu de la força d´operacions, on la formació de cavalleria (anomenada esquadró al segle XVI) gaudí d´un gran protagonisme. En València la companyia del centenar es reordenà al 1390 amb la incorporació de 30 cavallers alforrats i 70 armats o pesants, nodrits per 10 homes de paratge i 30 de cadascuna de les tres mans o categories de ciutadans. En Oriola el nombre de cavallers de la seva formació eqüestre va ser de 50 al 1356, 33 al 1357, 30 al 1399 i 92 al 1415, a cops la meitat de la xifra dels cavallers de l´alardó (que oscil.là dels 91 a mitjans del segle XIV als 163 de finals del XV): més de la dècima part de la seva població. Era una dada excepcional a la nostra Corona, digna de la castellana Cáceres (amb un 17% de cavallers) i superior al 5% de Mérida i Sevilla, car no tots els seus genets eren prohoms (reduïts a l´1´6% de la població de Barcelona i al 5% de la gironina). La seva efectivitat minvà tras la desaparició de la frontera de Granada, malgrat l´amenaça del cors d´Alger.
La cavalleria també es va articular en desenes (no sempre de 10 integrants), comandades per un capità i cohesionades pels vincles familiars del llinatge, com a la Gènova medieval. Però les bandositats amenaçaren la cooperació militar entre les nissagues locals. A la cavalleria de les nostres terres, en especial a les properes a zones islàmiques, predominà la cavalleria lleugera o alforrada dels genets, acostumats a la tàctica del torna-fuig (practicada a la Guerra Civil catalana) i diferents del model borgonyó més pesadament armat, preferit a les companyies assalariades del rei al segle XV.
Els cavallers eren auxiliats pel contingent de llancers, ballesters, traginers, pedrapiquers, fusters i altres especialistes, variable en nombre i composició segons la natura de l´operació (de la simple incursió al setge d´una localitat fortificada). Des dels segles XII-XIII aquesta infanteria es desenvolupà a partir de les tropes de servents (o serjanzs a la França del Nord) dels cavallers. Un municipi podia mobilitzar en campanya la dècima part dels seus peons, complementats a cops per forces almogàvers.
La manca d´efectius després de varis adesenaments, el desig (no sempre escoltat) de commutació i la modesta aptitud militar de no pocs veïns van aconsellar la contractació de tropes addicionals, com als Països Baixos, però sense arribar als extrems italians: a la Florència del XIII la host dels sestos (comandada pel podestà) ja va ser reforçada per mercenaris, i Pisa va ser extorquida pels seus al 1342. El sagrament e homenatge dels mercenaris (sots pena de llurs béns) garantia teòricament el seu respecte per l´ordenació e regiment de la host. Els nostres consells no s´inclinaren pels serveis dels vassalls d´un altre rei (com els golfines castellans soldejats per Pere el Gran), sinó per homes dels voltants i especialistes d´altres localitats de la nostra Corona: els aragonesos van contractar al 1429 ballesters de municipis catalans i valencians contra Castella. Entre els voluntaris hi eren des de guerrers fronterers fins a artesans i treballadors amb problemes. Els cavallers i els ballesters van ser els més cotitzats (sense oblidar espies i talaiadors).
Tarragona requerí els serveis de 25 a 30 genets al 1374 (guanyant el cavaller Romeu Cescomes una bona recompensa en 1378). Al 1473 el seu veguer rebé l´homenatge, al davant dels cònsols, d´En Francesc Roda per un cavall armat (remunerat amb 66 lliures), de Joan Munter per altre cavall armat i un peó de servei (amb 49 lliures i 10 sous), a més dels de Joan Dalmau, Joan Ferrer, Francesc Bonestull, Joan Dayala i Domingo Yvanyes pel servei de genetia (valorat en 16 lliures i 10 sous).
Els ballesters (d´herètica eficàcia) també gaudiren d´un gran reconeixement, car eren capaços d´eliminar a distància guerrers ban armats i de preservar la posició defensiva d´una línia d´infanteria o d´una torre contra l´embranzida de tropes superiors (configurant una mena de bateria artillera abans de l´ús de la pòlvora). El comte d´Empúries aportà ballesters montats a la conquesta de Mallorca. En 1374 Tarragona va afermar o contractar al mestre ballester Pericó Roca. Durant la Guerra Civil catalana Barcelona va enviar a Tarragona una força de 500 ballesters.
La monarquia demanà als municipis contingents de ballesters. D´una sol.licitud de 500 ballesters a la reina Maria en novembre de 1439, Alfons el Magnànim requerí 200 de Catalunya-Mallorques i altres 200 de València-Aragó (amb salari de 6 mesos per servir a Itàlia a partir d´abril de 1440). Si ens atenem a les tarifes oficials, sovint superades, la despesa equivalia a les rendes anuals de quatre baronies mitjanes com la de Cocentaina (que tributava unes 900 lliures), fent-se càrrec la Corona dels 100 ballesters restants. L´operació resultà dificultosa i els darrers 300 ballesters sortirien des de Barcelona al juny de 1440. En 1448 N´Alfons demanà un contingent encara més acrescut de 1.500 ballesters per 8 mesos, però aquesta vegada València n´aportaria 200, Aragó altres 300 (amb promeses d´emprivar o ratificar llurs privilegis municipals), i el rei els 1.000 restants: València i Aragó van passar d´aportar la renda anual de 2 baronies a la de més de 6 en menys d´una dècada. Les guerres italianes expliquen en part el capficament d´Alfons als afers municipals per recuperar i enfortir el patrimoni reial. L´alternativa parcial als valuosos ballesters van ésser els arquers, demanant-se a Catalunya 1.000 al 1448, i 1.600 i 400 mariners en 1454 (a canvi de 2.000 ballesters).
4. LES HOSTS I LES FORCES MUSULMANES.
La conquesta cristiana de terres musulmanes no bandejà sempre la seva població, com es va veure a Terra Santa, Sicília i la Península Ibèrica. La poderosa necessitat de la seva força laboral i de rendes aconsellà aquesta forma de repoblació territorial. Aquest manteniment de comunitats islàmiques sota domini feudal es conegut com el mudejarisme (de l´àrab mudayyan o tributari), i a la Corona d´Aragó va ser molt important a la Vall de l´Ebre i en moltes contrades del regne de València.
Els pactes de capitulació, afavoridors de la conquesta, van traspassar l´autoritat civil a un nou soldà, el rei cristià. A casa nostra era el senyor suprem de les comunitats mudèjars, amb independència de les concessions baronials. Aquestes comunitats es van estructurar en aljames d´abast territorial variable (des d´una moreria urbana a vàries alqueries rurals) i amb un organigrama polític força comú: un cadí o jutge superior, un alamí o administrador principal, uns jurats amb funcions mercantils i policials, i un consell assesor de vells. Els alfaquins o savis en matèria religiosa hi van gaudir d´un gran prestigi. Les aljames eren controlades per unes poques nissagues locals (a vegades enfrontades).
Alguns historiadors han equiparat l´aljama amb el municipi cristià, opinió amb alguns punts molt encertats. Legalment els seus varons sols acudien a la guerra en defensa del regne amb la presència del rei, com es recordà als musulmans de la Vall d´Aiora al 1328. La crida reial també era preceptiva, i feta pública pel governador del territori. El monarca era representat a les negociacions amb els alamins per un tractador, com el donzell Pere Arnau d´Esparça durant les converses amb les aljames de les serres d´Eslida i d´Espadà (1365). Els mudèjars no van escapolir-se de l´obligació de la host i la cavalcada, malgrat certes exempcions puntuals (com la de les seves heretats a Eslida en 1242). En 1266 els de les alqueries del castell de Bes en van ser obligats, com els cristians de Bunyol, sense tributar impostos tan característiques de la seva condició com l´alfarda, l´almagrà, l´alfitrà i la sofra.
Les tropes de les aljames també es van ordenar o agabellar en desenes, cas dels musulmans de Cotes contra el seu senyor al 1417. L´adopció de pautes organitzatives de la host cristiana va accentuar-se a l´època morisca: en la càlida tardor de 1609 els rebels de la Vall de Laguar, que es negaven a ser expulsats del regne de València, es van enquadrar en companyies comandades per capitans (auxiliats per un alferes i un sargent). El sometent de l´aljama també preservà la pau pública: el de l´alqueria de Favara (senyoriu d´En Pere Artés) encalçà al 1399 un grup d´almogàvers castellans fins a Ontinyent.
Les oligarquies de les aljames van preservar la cooperació tras la darrera guerra mudèjar al regne de València (1275-77), malgrat la forta malfiança entre cristians i musulmans al llarg de la Baixa Edat Mèdia (molt atiada pels somnis de croada, les incursions granadines i les falconades marítimes nordafricanes). Finalment s´imposà el profit dels honors dels capitostos mudèjars, i de les rendes dels senyors i dels propietaris cristians en una època molt incerta.
Conquerida Montesa al 1277, Pere el Gran mobilitzà tropes musulmanes contra els invasors francesos. Desclot va xifrar el contingent en uns 100.000 peons i uns 10.000 genets, quantitats certament exagerades. Entre els combatents musulmanes es van trobar cavallers, ballesters, llancers i simples peons.
Els cavallers mudèjars van ser cada cop més escadussers a causa de la subordinació tributària del grup. En l´Oriola de 1356 encara hi era a la llista dels 91 cavallers locals un musulmà, Mahomat Huacat, triat per l´esquadró dels vint. Es preferí contractar genets granadins ocasionalment que promoure la cavalleria en les aljames.
Els ballesters sarraïns eren molt cotitzats des d´abans del setge francès de Girona, quan 60 armats amb ballestes de dos peus i coltells van ocasionar estralls al camp enemic (fent inclús ostatges). Eren únics a la guerra de posicions. A l´entrada del raval major d´Oriola, on s´ubicà la moreria, quatre ballesters mudèjars (dos d´ells exarics o aparcers de propietaris cristians) van barrar l´ingrés pels assuts. Els musulmans van representar el 6´6% dels ballesters de mont d´Oriola. Tant a la tala de Sogorb com al setge de Morvedre (1365) van combatre ballesters de les aljames d´Eslida i Espadà. En la Daroca fronterera amb Castella els ballesters-ferrers van gaudir de gran fama al llarg del segle XV.
Els llancers i altres infants van acompletar el desplegament mudèjar. Els traginers o transportistes van ser de gran utilitat. Molts camperols mudèjars complementaren les tasques agràries amb les de traginer i artesà per aconseguir més recursos. El lloguer de les seves bèsties de càrrega era de gran vàlua militar. L´aljama d´Elx tenia l´obligació de llogar-les sols en cas d´assistència del rei a la campanya (1318).
La cooperació entre musulmans i cristians seria difícil. En 1382 els cristians de la Pobla de Vallbona no es volien acollir a les defenses de la musulmana Benaguasil. En 1427 els mudèjars van ser exclosos de les guàrdies de la Generalitat aragonesa. Però la necessitat va imposar la seva llei. El mestre de Montesa obligà als mudèjars de Xivert a guaitar per la nit el seu castell, malgrat les prevencions contra la població musulmana en la custòdia de fortificacions. La revolta procastellana de les serres d´Eslida i Espadà no entrebancaren l´aportació marcial de les seves aljames tras les capitulacions de 1365: 740 guerrers en la tala de Sogorb i 570 al setge de Morvedre. Les contribucions de l´aljama d´Osca (com la custòdia de l´Aljaferia saragossana) van ser reconegudes per Joan I al 1392.
Els assalts a les moreries de Xàtiva (1386) i de València (1455) no ens han de confondre, ja que les rivalitats van ser més fortes entre poblacions veïnes (cas de l´aljama de Crevillent amb els municipis d´Alacant i Oriola) que entre vila i moreria a la mateixa localitat. En 1379 el consell de Xàtiva, trasbalsat per les bandositats, aparellà tots els varons de diferent llei, estament i condició. Els mudèjars de Terol lluitaren al costat dels cristians contra l´hospitalera Villel en 1411. La host de Cocentaina (vila amb una complexa aljama) va presentar una composició mixta als segles XIV-XV. El consell d´Elx empadronà en 1445 als mudèjars i els va repartir per quadrelles de servei als murs en 1451.
Les Corts de Sant Mateu (1370) no van declarar el desarmament complet dels mudèjars, tolerant-se la possessió d´armes amb el permís senyorial. La veu crítica d´un Francesc Eiximenis no va ser escoltada, i el tema va ser recurrent fins al bandejament morisc. La preparació militar dels musulmans va variar segons les circunstàncies, a l´igual que la dels cristians. Mentre a la batalla de Gandia (23 de juliol de 1521) la infanteria mudèjar del virrei acredità la seva inexperiència, durant el setge de Benaguasil i la Guerra d´Espadà (1526) els desesperats musulmans, que es negaven a acceptar el bateig forçós, van fer un ús magistral del terreny accidental i dels paranys guerrillers. Musulmans i cristians van compartir la passió per les armes en una època marcada per la guerra.

III. LA CULTURA MILITAR DE LES NOSTRES LOCALITATS.

1. LES ARMES DELS VEÏNS.
Les ciutats medievals no eren illots pacifistes i van defensar sense embuts les seves llibertats a mà armada. Els seus gremis fabricaren tota classe d´armes, i els seus comerciants les van vendre a tot arreu.
Els ferrers van gaudir d´una excel.lent reputació d´armers: els cònsols tarragonins aconseguiren una ballesta de tro del mestre ferrer Guillem Cases (1375). Els ferrers mudèjars de Terol, Gea d´Albarrací, Villafeliche, Ricla, Calataiud i Daroca van fabricar excel.lents ballestes, boles de ferro dels ariers (boçones) i sarbatanes. La fortuna del valencià Bertomeu lo Ballester abastava esclaus negres (fugint un d´ells a Granada en 1393 amb l´ajuda dels mudèjars de la baronia de Planes). Al mester de la ferreria els coltellers en destacaren, i al consell de València al 1308 dos dels seus quatre representants n´eren. Els coltells eren ganivets de punta esmolada molt amplis i feixucs (característics dels almogàvers), que tallaven contundentment pels intersticis de l´armadura dels cavallers. De 1246 daten les primeres ordenances dels ferrers, armers i ganiveters de Saragossa. Entre 1413 i 1423 els seus espasers es van organitzar a la confraria de Sant Antó (a l´església de San Juan del Puente), i es dotaren de normes oficials com la inspecció del seu treball per quatre veedores i la limitació del treball diari individual a la fabricació de tres ferruzas o ganivetes grans, de sis ganivetes petites o a emmanegar tres peces. Les ordenances dels ballesters saragossans portaren la data més tardana del 1479.
Saragossa, València i Barcelona van ser tres dels centres més importants de fabricació d´armes de tota la Corona. A pedreres com les de Montjuïc es tallaven els projectils dels ginys o enginys de setge. Durant la campanya del Rosselló de 1344 aportaren enginys a les tropes de Pere el Cerimoniós: Barcelona lliurà un manganell de dues caixes (a l´igual que València), de gran utilitat en l´assalt d´Argelers. La capacitat tècnica barcelonina lluí amb força durant l´atac castellà de 1359 amb la disposició de quatre brigoles de dues caixes i de ballesteria de tota mena en les muralles, a més de protegir l´accés al port (un segle abans de la construcció de la Muralla de la Mar gòtica) amb una nau encuirada, llauts amb mantellets, una línia travada de galeres i àncores dipositades al fons marí (veritables mines contra la navegació enemiga).
Les càrregues de la fabricació d´armes es repartien durant la preparació de les campanyes. Pere el Gran (abans de partir al Nord d´Àfrica amb la mirada posada en Sicília) encarregà a Cotlliure àncores i naus (amb el concurs, pel permís del seu germà Jaume de Mallorca, dels ferrers i dels mestres d´aixa rossellonesos), i també a Roses, Torroella, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Tossa, Sant Pol, Barcelona, Tarragona, Tortosa, Peníscola, València i altres llocs de les marines. Les poblacions de l´interior fabricaren ballestes, cairells, crocs, cuirasses, capells de ferro, gamberes, cuixeres, escuts, paveses, gates i manganells.
La limitació de l´ús d´armes dins del clos emmurallat perseguia que no s´utilitzessin en baralles de carrer (en lloc de fer-ho al sometent). Aquest control abastà una varietat enorme d´armes, des de les pedres més rudimentàries als instruments més refinats, des de les defensives (cotes de malla, cuirasses, bacinets, adargues, escuts, etc.) fins a les ofensives espases, basalarts o espases curtes, llances, coltells, glavis, dards o ballestes. Ja al XVI es restringí l´arcabús, l´escopeta i el pedrenyal. A més de les prohibicions dictades pels municipis (com el de Saragossa al 1468 o el d´Osca al llarg de la segona meitat del XV), la monarquia autoritària emeté diferents pragmàtiques de desarmament (cas de la dels moriscos valencians al 1545), d´èxit discutible. La restricció, més que la prohibició, s´acompanyà de la seva autorització per ajuda de la justícia municipal o d´alerta general: les armes haurien de ser a les portes i els crocs als obradors en la Tarragona de 1413-22. El desarmament ciutadà ni es s´aconseguí ni es desitjà de debò, malgrat les fortes protestes favorables a la concòrdia veïnal.
Lògicament l´equip militar de cada ciutadà va dependre de la seva riquesa. Mentre el patrici valencià Lleonard Marrades pagà al 1399 25 lliures anyals pel privilegiat manteniment d´un dels cent cavalls armats de la ciutat, els més modestos moriscos de la Vall d´Uxó majoritàriament s´acontentaren amb una modesta espasa al 1563. El burleta mossèn Jaume Gassull es va riure de la panoplia dels milicians de les partides rurals a terminis del XV: aquests llançadors a lliures i roves de més paraules que els sarraïns a l´alfóndec esgrimien armes anacròniques (amb cordes florides de ballestes i espases rovellades) i mancades d´uniformitat. Els prejudicis de la sàtira aristocràtica no ens ha d´emmascarar la preparació i la renovació de l´arsenal d´unes societats urbanes molt receptives al progrés dels afers militars.
La ballesta era un arma utilitzada en l´Àsia Central per l´exèrcit abbasí al segle IX (amb arrels xineses, iranianes i gregues) i al Nord de França al XI. Els diferents tipus de ballestes es diferenciaren per la manera de carregar-les: la de dos peus (emprada pels musulmans andalusins als segles XII-XIII i a les naus guerreres de la nostra Corona al XIV), la d´estrep, i la de croc, molt popular entre les tropes de Pere el Gran: un caçador representat entre 1280 i 1300 al sostre enteixinat de Santa Maria de Mediavilla (des del segle XVI catedral de Terol) la porta. La ballesta de torn era un enginy balístic d´unes certes dimensions que ja s´emprà al setge de Mallorca de 1229. No debades el gran Ramon Muntaner encomià la perícia, gairebé natal, dels nostres ballesters des de la fabricació de l´arma fins a l´execució del tret, esdevinguent el més sobirans del món.
En 1257 Jaume I manà als camperols dels voltants de Barcelona a armar-se degudament amb ballestes per encalçar els malfactors. Durant la controvèrsia que va enfrontar Barcelona amb Tarragona al 1374, el consell de la segona distribuí ballestes entre els veïns. La instrucció militar adoptà una tonalitat marcadament lúdica als trofeus de tir de ballesta. Els municipis (amb la cooperació gremial) els van fer obligatoris, establint els seus terminis temporals, els llocs adients i la qualitat dels trofeus (més simbòlics que valuosos). En 1378 el de Xàtiva en destinà un espai entre dues de les torres de la seva muralla. Castelló va acordar proves al 1400, 1499 i 1503. Tarragona ho va fer al tombant del XIV al XV. En València els ballesters del centenar de la ploma van provar la seva perícia al davant de les torres de Quart. Després de diversos temptejos des d´inicis del XIV, Barcelona establí com a lloc de tir la zona de la Porta de Jonqueres al 1447. En Elx la competició de ballesters perdurà fins al 1579. Les forces de ballesters van ser importants a les hosts municipals fins ben avançat el XVI, cas de la d´Alacant al 1557. Encara al desarmament dels moriscos aragonesos de 1559 les ballestes van suposar el 17´7% de totes les armes requisades.
Les costoses armes de setge acompletaren els arsenals municipals variablement. En teoria la seva possessió era autoritzada pel monarca. Entre els segles XII i XIII les distintes formes de catapultes (fonèvols, almajanecs o manganells, brigoles, trabuquets) van progressar força per les guerres de Terra Santa i d´Occitània. Ja al setge de Saragossa (1118) Gastó de Bearn, que havia participar a l´assalt a Jerusalem, aportà a l´exèrcit aragonès catapultes, màquines tonants i torres de fusta, que no van ser massa utilitzades. Els devastadors trabuquets de Jaume I podien disparar pedres de 11 kilos a 182 metres, ocasionant danys de consideració en les defenses i en la moral enemigues. No totes les economies municipals es podien permetre la seva propietat. L´amenaçada Oriola, dotada d´un extens i ric terme territorial, aconseguí uns quants al 1357. De fet la frontera meridional valenciana va viure per primera vegada l´aplicació de la pòlvora a les màquines de setge en la Corona d´Aragó. L´historiador Manuel González ha considerat errònia la identificació dels engennos d´Alfons el Savi a l´atac de Niebla (1262) com l´artilleria europea més matinera.
El florentí Manuscrit Milemete (1326) va descriure un canó amb forma de gerro, dotat d´un orifici de contact condicionat per disparar (amb una corda semblant a la d´una ballesta). Aquests primers canons es van generalitzar al 1330. Historiadors i cronistes dels segles XVI i XVII (Zurita, Bellot, Escolano, Bendicho) ens transmeten la notícia de la seva possessió per les forces del capitost granadí Ridwan en 1332, durant la campanya de primavera contra Elx. L´historiador Cipolla valida la notícia. La minsa informació no precisa un arma assimilada a una màquina de setge novedosa, descrivint-se la funció de llançar boles amb foc, però no el seu mecanisme de funcionament. Mes aquest canó no va batre les muralles d´Elx, acreditant un tremp poc operatiu en la carrega i orientació del projectil. És probable que els genovesos, enemics nostres, el lliuressin als granadins. Aquest canó rudimentari rebé a casa nostra el nom de ballesta de tro. Al 1359 l´infant Ferran n´oferí a Oriola una, dotada d´una caixa de fusta i altra de pòlvora. Tarragona es va fer amb una altra al 1375.
Les guerres entre anglesos i francesos van generalitzar un canó més reeixit, la bombarda, ja present a una de les naus catalanes defensores del port de Barcelona al 1359. La bombarda s´articulava en les dues seccions bàsiques de la femella (recambra de càrrega) i del mascle o boca de tir. En la dècada de 1370 la bombarda es va difondre vigorosament a tot Europa. En 1389 Castelló comprà quatre a Barcelona, que ja disposava d´un parc d´artilleria considerable. La ciutat de València aportà quatre bombardes i material d´artilleria al setge de Bunyol en 1413, any del famós setge de Balaguer (on també s´empraren els canons). Al llarg del segle XV l´artilleria va generalitzà a les nostres terres: en 1450 l´Alguer va demanar-la a Barcelona i els revoltats forans de Mallorca l´enviaren als seus aliats de Menorca. Catalunya (en especial el Rosselló i la Cerdanya) es convertí en un dels majors i més prestigiosos fabricants de canons petits i mitjans europeus pel progrés de les seves tècniques de fundició. Al fabricar-se per seccions el seu transport esdevenia més senzill, i Alfons el Magnànim en 1453 ordenà la tramesa a Nàpols de 2 bombardes i la fabricació de 35 a Catalunya (a fi d´ésser lliurades al 1455). De les 40 bombardes i 156 mascles encomanats pel rei al 1457, solament 24 bombardes i 96 mascles arribarien a Nàpols per culpa dels navilis genovesos. Els catalans no deixarien de fabricar grans peces (tan encomiades al Quatre-cents) com la General, la gran bombarda de la Generalitat catalana, comparable a la borgonyona d´Auxonne de 8 tones. Va ser emprada contra Marsella al 1423, i Alfons el Magnànim la va comprar al 1440 per 2.000 florins.
Els municipis disposaren d´arsenals o cases d´armes pròpies, a cops ubicades a punts forts de les seves muralles per oferir amb celeritat en cas d´alerta armes que no eren a l´abast dels veïns i de les confraries. Al 1256 a cadascuna de les dues portes de cada aldea de Daroca es pretenia disposar una ballesta dotada de 30 cairells, 2 cordes i un cint. La funció dels arsenals es potencià (en paral.lel al de les drassanes) amb el desenvolupament de l´artilleria des del XIV. Els jurats van fiscalitzar amb encert variable la seva qualitat i les seves despeses. En 1411 una bombarda nova que tirava pedres de mig quintar costava més de 14 lliures a Catalunya, una bombarda nova simple 4 lliures, la quantitat de carbó de salze 1 lliura, cada lliura de salitre 11 sous, cada lliura de pòlvora de 11 a 4 sous i cada projectil de pedra 1 sou. L´arsenal era custodiat per un oficial municipal de grau mitjà, el conestable dels artillers dels segles XVI-XVII, que contractava els serveis d´arranjament d´artesans del metall especialitzats. Aquest procediment era utilitzat per les grans companyies mercantils de la Baixa Edat Mèdia, com la de Francesco di Marco Datini.
L´artilleria estimulà grans canvis i les espigades muralles medievals restaren obsoletes, substituides al XVI per altres més baixes (descendents en pendent per encaixar els impactes artillers), dotant-se de baluards en angle per oferir un bon camp visual a les seves bateries defensives. Certs projectes reials de fortificació eren massa cars pels endeutats municipis, criticant la remodelació urbana postulada. Els problemes militars de les ciutats es van accentuar.
Els seus veïns també es dotaren d´armes de foc. En la batalla d´Acerra entre Alfons el Magnànim i René d´Anjou (1421) s´emprà l´espingarda. Cadascuna costava al tresor reial entre tres i quatre ducats al 1441, quan la manca de bons espingarders afavoria als ballesters. El canvi, com a l´Anglaterra coetània dels arquers, es verificaria al llarg del segle XVI. La Ciutat de Mallorca, en primera línia de defensa contra el corsarisme nordafricà, passà de les 17 espingardes de 1515 a les 8.724 de 1585. Durant les Germanies les forces populars ja van disposar d´escopetes i d´arcabussos. L´adopció del pedrenyal a la segona meitat del segle XVI reiterà els problemes de control d´armes i de preservació de la seguretat pública ja coneguts.
2. LA JERARQUIA MILITAR DE LES CIUTATS.
En època romana ja es destrià la urbs o nucli urbà primordial de la resta de la civitas, que comprenia els vici o llogarets i les terres conreades, pastures i boscos. Aquestes ciutats a cops gaudiren de l´extensió mitjana d´una comarca actual (entre 200 i 400 km quadrats). Els nostres municipis medievals heretaren tal complexitat morfològica, ordenant com agents repobladors el territori. Daroca, Calataiud, Terol o Morella van ser models de viles amb comunitats d´aldees. Les noves incorporacions n´enriquien la varietat: Barcelona adquirí en 1391 de l´infant En Martí Terrassa, Raona, Sabadell, Tàrrega, Vilagrasa, Elx i Crevillent. Pel mateix temps València era senyora de Morvedre, Cullera, Planes, Ibi i la Torre de les Maçanes. Els nuclis anexats preservaren llurs institucions municipals sota la supervisió de procuradors amb poders d´alcaid i de batlle.
Les discrepàncies per temes militars entre el cap municipal i els llogarets van sovintejar (malgrat la representació dels seus prohoms a les assemblees defensives), guanyant vivacitat per la repartició de les càrregues i pels imperatius de protecció de les muralles del cap abandonant les pròpies. Des de la vila s´adduia la necessitat de la concentració, car si la mare era capturada seguiria la dels seus fills, argument que els llocs judicaren d´excusa per apropiar-se els seus recursos, sense atendre degudament a la protecció general. La tibantor entre Alacant i el seu lloc de Nompot il.lustra aquesta mena d´estira-i-arronsa. Durant la guerra dels dos Peres, Nompot restà fidel a l´infant En Ferran, en viu contrast amb els alacantins identificats amb la causa de Pere el Cerimoniós. Victoriós el rei en 1367 obligà als de Nompot a defensar les muralles de la vila per alerta, decisió temporalment derogada al 1384 i reimposada novament en 1386 (al mig de la controvèrsia de la segregació municipal d´un Nompot que preferia dir-se Monfort). La guerra descobria aquestes escletxes, exacerbades amb raons identitàries a les zones de població mudèjar: la musulmana aldea de Cox mai gaudí de la confiança de la cristiana Oriola.
La nostra autodefensa municipal palesà també la jerarquia urbana dels regnes sota un cap i casal. Les controvèrsies van lliurar-se des de la vegueria o la governació fins al de reialme. Les idees gregues d´autarquia (aplicades a la comunitat del regne) serviren a les capitals per imposar els seus privilegis fiscals i comercials a la resta de municipis. La defensa i interpretació dels emprius (drets d´explotació dels recursos ramaders, forestals, hídrics o minerals comunals) contra els forasters esperonà als temps d´angoixa la lluita entre els municipis. La simple vila volia preservar-los de la voracitat d´una capital amb seriosos problemes d´abastiment, presta a judicar d´empriu propi l´accés a pastures i aigües alienes, interferint en la regulació del seu comerç sota el pretext de fam a la gran ciutat.
Saragossa n´excel.lí amb el Privilegi dels Vint de 1129, que autoritzava a portar als seus tribunals els greuges i empenyoraments que l´afectessin a tot Aragó. La creixença dels seus ramats motivà disputes de pastura amb altres consells, arribant-se a l´aplicació excessiva del Privilegi en la destrucció del lloc de Castellar (1466) o al plet de Mozota (1470). La Ciutat de Mallorca, València i Barcelona no es van quedar curtes. La primera dictà condicions a les viles de la Part Forana. València maldà per arrancar drets pastorils a altres viles del regne, prohibint a més la treta de grans i sal en anyades com la de 1334-35 a Castelló, Morvedre, Dénia i Oriola. Barcelona s´aprestà a la guerra amb Tarragona arran de la captura d´una barca bladera a Salou al 1374.
La força de les capitals també s´exhibia a través de la seva influència cortesana i dels seus tractes amb l´alta noblesa. En 1336 la host de València auxilià a Don Juan Manuel en atenció al rei. El comte de Dénia (marquès de Villena des de 1363 per Enric de Trastàmara) acollí a fills de cavallers i ciutadans honrats valencians sota la seva protecció, servint de mitjancer amb les autoritats castellanes.
Però a vegades la cooperació s´imposava, i la seva forma més elemental era un acord puntual entre localitats, no per necessitat veïnes ni del mateix regne: Oriola ajudà en 1399 a la castellana Lorca amb 30 cavallers i 100 peons contra els granadins. Les circunstàncies podien transformar en consuetudinàries aquestes aliances (encara al XVII la litoral Vila Joiosa era protegida per companyies de Cocentaina, Albaida, Ontinyent, Benigànim, Xàtiva i Aiora). En moments excepcionals es signaren concòrdies temporals entre municipis com la de 1400 entre diferents localitats de la governació d´Oriola, abastant a l´ensems a les castellanes Sax i Villena. Agermanaments més contundents van lligar Calataiud amb Daroca a mitjans del segle XV.
Major fermesa acredità la unió de somatents del Sacramental del Vallès, el Llobregat i el Maresme, encetada al segle XIII, consolidada al 1314 i reformada en 1395 sota els auspicis de l´església de Barcelona. Les fraternitats o hermandades van abastar a cops una gran part d´un regne. Si en 1224 Jaca, Osona i Saragossa van confederar-se, al 1260 hi es van afegir Barbastre, Tarassona, Calataiud, Daroca i Terol. Aquests pactes van decaure al llarg del XIV a l´Aragó, i Saragossa desitjà revifar-los al voltant del 1400. Però no s´aconseguí articular una fraternitat aragonesa fins al 1451, reiterant-se aquesta cooperació en 1486-87 (exceptant Ribagorça), mantinguda fins l´any 1510 amb dificultats.
La voluntat explícita dels municipis per confederar-se legitimava les condicions de la fraternitat, que complementava l´acció de les seves hosts en la defensa dels camins i altres afers de seguretat. En ocasions les autoritats reials hi els imposaren, cas de Lleida, Cervera, Tàrrega i Montblanc en la protecció de Tarragona al 1424. La seva gestió era a càrrec d´assemblees deliberatives i autoritats executives. Aragó es dividí al XIII en una sèrie de demarcacions territorials regides per juntes, amb dos síndics de cada localitat (que es reunien cada dos anys pel maig), i per un sobrejuntero o capità de l´apellido, que encalçava els malfactors a instància del rei, dels justícies locals o dels particulars. El Sacramental del Vallès també va ser comandat per sobreposats amb múltiples funcions. A l´hermandad aragonesa de 1486-87 el monarca designà un president i un jutge major amb seu a Saragossa (proposant-li els seus prohoms una terna de candidats des de 1495). La comunicació ràpida de notícies entre les localitats vigoritzava aquestes fraternitats. Les seves normes o capítols requerien a vegades el vist-i-plau de les Corts del regne (cas de les aragoneses de 1451), car no toleraven la vagància dels rodamóns, vigilaven els forasters, guiaven els mercaders, armaven els varons aptes de 18 a 50 anys, autoritzaven germandats de caire local, i permetien els pactes de Daroca, Calataiud, Terol i Albarrací amb les autoritats castellanes de l´altre costat de la frontera.
Aquests acords van patir molts entrebancs i la seva vigència sempre era força insegura (com acredita l´experiència de les lligues sud-alemanyes al XV). El compromís d´avisar els demés, l´assistència militar i la contribució econòmica podien trobar esculls amb facilitat, en especial a l´hora de repartir les càrregues. Una Castelló massa endeutada rebutjà la demanda de germandat del virrei de València, que al 1408 convocà en Xàtiva una reunió a la que van assistir emissaris de Morella, Alzira, Borriana, Vila-real, Xèrica, Llíria, Cullera, Castellfabib, Alpont, Ademús, Biar i de la mateixa Castelló (considerant-la molts una argúcia autoritària dels oficials reials). A vegades les accions de les fraternitats van xocar amb les d´altres jurisdiccions en mig d´un univers de potestats encavalcades. L´hermandad aragonesa va enfrontar-se tant amb la guàrdia de la Generalitat del regne com amb la Inquisició a terminis del segle XV. L´interés de cada integrant s´amerà de la por a la dominació, augmentant la tibantor amb la seva heterogeneïtat legal i religiosa.
La seva creació va ser forçada per la difícil trajectòria política de la nostra Corona, marcada per les constitucions de pau i treva contra les violències de certs barons, la reacció aragonesa contra l´autoritarisme reial, la maduració institucional catalana, les bandositats del 1400 i les lluites polítiques del segle XV. A nivell territorial hem de destacar la complexitat i l´extensió territorial de les fraternitats de l´Aragó, la preeminència dels sacramentals de les grans ciutats catalanes, l´eventualitat de les concertades a terres valencianes, i la particularitat de les obligacions mallorquines: les muralles de l´Alcúdia van ser reformades per torns setmanals de treballadors forans des de 1355, assignant el governador un de cada cinc varons provist d´armes, queviures, robes i estris de treball (assolint-se un contingent de 900 treballadors setmanals). El protagonisme de la baronia i les lluites de jurisdiccions expliquen el caràcter més complet d´aquestes organitzacions en Catalunya i Aragó.
El municipalisme estructurà militarment els regnes de la Corona. Els acords entre consells de diferents regnes o Corones no esborraren la seva identitat legal: Fraga, amb Fur d´Aragó, no acceptà el Princeps namque a les Corts de Tamarit de 1375. Conformes amb la legalitat, les fraternitats no podien caure al contrafur de conculcar la via ordinària de la justícia, ni barrar la cooperació entre entitats de la mateixa Corona (com la de la Generalitat valenciana amb els jurats de Saragossa al 1413). Dissortadament aquesta mena d´acords no es prodigaren massa, ja que cada regne de la Corona defensava els demés per motius d´autodefensa. Puntualment es reuní en Tortosa al 1400 un parlament de les ciutats marítimes de Catalunya, València i Mallorques per aturar el corsarisme i solucionar la qüestió sarda (en 1397-98 valencians i mallorquins ja havien llançat dues expedions conjuntes contra el Nord d´Àfrica). De data tan tardana com octubre de 1706 va ser la proposta de Saragossa i la Diputació d´Aragó a la Generalitat catalana de formació d´una milícia de 12.000 homes dels tres regnes peninsulars, sense gaire èxit.
3. ASPECTES DE LA MORAL SAGUNTINA.
L´atresorament de privilegis pels prohoms era una forma de consolidar la seva autoritat al municipi, segellant l´aliança amb la monarquia. Formar part del Reial Patrimoni n´era una bona garantia, i moltes viles es negaven a ser lliurades a altre senyor. Amb l´ajuda de Déu els ciutadans deien servir al rei (a cops inclús contra el seu propi senyor). Aquesta mena d´actes esdevenien claus per fer-se una bona reputació i aconseguir honors jurisdiccionals profitosos. En temps de guerra aquests problemes s´agreujaven.
No sempre s´emulà ni es podia emular a la clàssica Sagunt (exaltada pels nostres humanistes), però algunes accions resultaren molt meritòries. Assetjada pels castellans entre mitjans de juny i finals d´agost de 1362, Calataiud va ser admirada pels cavallers de tota la Corona: es reuní a Saragossa una força d´auxili encapçalada pel comte d´Osona i don Pedro de Luna, mes Pedro el Cruel la derrotà al lloc de Miedes (forçant la rendició final de la plaça). València (al 1363 i al 1364) i Oriola (1365) també experimentaren els horrors del setge, fins a l´extrem que els guerrers de la segona van reconèixer quinze anys més tard haver-se empassat gats, gossos, rates i carn humana.
Quan els defensors es prodigaven (arribant a bornar i brocar fora de les muralles) i els atacants volien escurçar el setge s´imposava la magnanimitat cavalleresca de les capitulacions. En Hispània van datar dels segles XI-XII (Vitòria passà així de Castella a Navarra al 1200). Els assetjats, al límit de les seves forces, obtenien el permís dels atacants per requerir ajuda al seu rei durant un termini de temps variable (generalment de vint a quaranta dies: el mínim necessari per a conquerir un petit castell). El tracte era garantit pel lliurament d´ostatges pels assetjats. Si l´auxili no era factible, el mateix rei els deslliurava de les seves obligacions, autoritzant la negociació dels capítols o capitulacions més favorables (sense menyscapte de la seva reputació de lleialtat). Pere el Cerimoniós transigí amb els bilbilitans, i arribà a autoritzar-lo tres cops als d´Oriola, que´n van refusar.
No sempre s´aconseguia la rendició honrosa. En viu contrast amb els admirats bilbilitans, els de Carinyena van ser passats a ganivet en 1363 per mandat d´un rei castellà delerós de justificar la idoneïtat del seu sobrenom. Es mostrà més selectiu amb els oriolans al cremar, ofegar al riu, aballestar o agarrotar als més sobresortins (infamant-los a més amb la violació de les seves mullers i filles). L´holocaust individual dels guerrers es reblava amb el del municipi perdedor de béns, franquícies i consideració. El temor a aquestes represàlies entrebancà més d´un cop la capitulació. De fet el Costum de Catalunya exigia a les companyies furtar, ofegar i matar als vassalls enemics. Durant la Guerra Civil catalana les tropes franceses de Joan II causaren notables inconvenients. A canvi de 200.000 escuts sobre les rendes del Rosselló i la Cerdanya (base de posteriors usurpacions), Lluís XI va enviar-li 700 llances (uns 4.200 combatents) junt a molts ballesters i artillers. El capellà d´Alfons el Magnànim xifra aquest exèrcit en 18.000 homes. Passat el Coll de Panissars a inicis de l´estiu de 1462, aquesta força participà en l´infructuós setge de Barcelona. Van entrar a sang i foc a Vilafranca del Penedès arran de l´execució del nebot del seu mariscal i de dos cavallers més, fent un carnatge que no respectà cap persona ni espai. Els francesos es guanyaren una justa mala fama de maltractadors dels catalans, i els tarragonins no desitjaren patir el destí de Vilafranca. En les converses amb el seu arquebisbe i el comte de Prades van exigir que no hi entressin els francesos. Tras oferir-les 4.000 florins infructuosament, Joan II va resoldre el dilema degollant mil d´ells. Molt conscients del risc, els prohoms maldaren superar aquests tràngols amb una sèrie d´argúcies que compatibilitzaven la rendició amb la reputació.
Mentre es guerrejava a l´ensems es negociava. Abans de l´entrada oficial d´Alfons el Franc en la Ciutat de Mallorca al 19 de novembre de 1285, el seu tractador Conrad Llança (parler i savi al dir de Muntaner) negocià amb els prohoms el lliurament i el respecte de vides i propietats (especialment les de l´horta periurbana) tras aparentar resistència fidel en nom de Jaume II de Mallorques. Tal plantejament es tornà a repetir amb la definitiva reintegració de Mallorca a la Corona d´Aragó (1343). Abans de la sortida de l´estol de Pere el Cerimoniós a finals de maig, els jurats mallorquins van fer-li arribar un missatge a través d´un grup de dominicans (els eclesiàstics eren molt valorats com a mitjancers). Tras desembarcar a Santa Ponça, el rei aragonès va romandre a Portopí a l´espera del resultat de les converses de la Torre d´En Carròs, prop de Bellver. La degustació de les cireres illencas (segons consignà a la seva Crònica) li augurava el lliurament del seu cap i casal. Els prohoms barcelonins tractaren amb els mallorquins (ja acostumats als negocis mercantils mutus), i el jurament d´homenatge al nou rei de Mallorques es va fer a Sant Nicolau de Portopí a canvi dels privilegis i llibertats. El Cerimoniós va prometre controlar les accions punitives dels violents almogávers, i els jurats no disposar gent armada i embarbotada als portells i albergs de la ciutat, assignant-hi allotjament digne a les tropes aragoneses. El ritual de capitulació honorable es desenvolupà sense entrebancs : dinar de bona fe (sense armes) entre les dues bandes, hissada de l´estendard reial aragonès a la Torre de l´Àngel del Castell de l´Almudaina, entrada triomfal del Cerimoniós, coronació, festes i torneus commemoratius.
L´estratègia legalista més alambinada la tirà endavant Alacant al passar de l´obediència castellana a l´aragonesa. Els seus prohoms van tractar amb el rei aragonès abans de la campanya de la primavera de 1296. Tras controlar Jaume II la menys protegida vila nova i assaltar amb èxit el seu castell (acció molt lloada per Muntaner), els prohoms acollits a la vila vella capitularien honradament, aconseguint a la par la declaració de lleialtat de la reialesa castellana (sota el pretext que sense el control del castell era inviable el manteniment d´aquella). Que la vila podia oposar-se a les forces del castell ho acredita l´experiència de la resistència victoriosa de la castellana Requena contra la seva fortalesa al 1369, dominada pels partidaris del rei d´Aragó (auxiliats per la host de València). La maniobra es rematà endossant la responsabilitat de la pèrdua d´Alacant a l´alcaid Nicolás Peris, que encarnà des de Muntaner fins a tota la nissaga de cronistes locals l´arquetipus antonomàsic de l´alcaid corrupte i irrespectuós amb els usos de la tinença a costum d´Espanya. Va ser el boc expiatori.
Els patiments reals i exagerats contribuiren a la forja de l´economia moral del victimisme en moltes viles, reclamant amb deler els prohoms privilegis pels serveis prestats, citats a dojo a les exposicions de motius dels seus documents més cotitzats: sòcol de les cròniques sacralitzadores de la pàtria municipal dels segles XVI i XVII. El mèrit s´acreixia si la vila era a la frontera o a les marines, car el seu castell resultava clau en la protecció pública del regne. No convenia desatendre als seus protectors.
Les glòries pàtries eren expressades pels escuts municipals. El propi escut (atorgat pel seu senyor) era un pictograma del seu honor. Jaume I el concedí a la Ciutat de Mallorca al 1269, i Sanç I el confirmà en 1312. El duc de Girona (el futur Joan I) l´atorgà a Berga al 1380. Evidentement les accions municipals imposaven modificacions al seu escut. La varietat heràldica disposava d´una sèrie d´elements comuns. Si la senyoria corresponia a la Casa Reial hi figurava el color blau dels antics reis aragonesos (associat a la victòria d´Alcoraz, on segons la tradició lluità Sant Jordi, com en Antioquia al costat dels croats) i fonamentalment les quatre barres dels comtes de Barcelona. La corona reial d´or, avaluat pel foc del servei, simbolitzava la justícia de la causa local: Borriana rebé al 1348 l´ampliació per dalt del seu escut amb una banda blava amb tres corones daurades per la seva fidelitat al rei contra la Unió. Aquest model va ser adoptat per València al 1377 (fent-se perdonar les desobediències de la Unió pel seu comportament durant la guerra contra Castella). Les torres i castells representaven la fortalesa municipal. Els animals heràldics com el lleó rampant coronat de Saragossa, l´oriol coronat i armat, i el drac alat (esdevingut el rat-penat) es vincularen al record de les gestes reials i locals. La creu de Sant Jordi, pròpia de Barcelona o de Calataiud, simbolitzà la sensibilitat croada de la nostra Baixa Edat Mèdia, incorporant en ocasions els caps de moros.
La nostra heràldica municipal va ser formulada bàsicament entre les grans conquestes i la guerra contra la Castella del Cruel, el temps heroic de les nostres hosts (abans de les grans bandositats que van acompanyar l´entronització dels Trastàmares). Una de les variants més antigues d´escut d´armes va ser la de la fortalesa dominant les aigües marines o d´un riu. En el de la Ciutat de Mallorca hi era al segon i al tercer quart. La seva variant marina la trobem a Ciutadella, Eivissa o Alacant, i de forma gairebé única a Algaida, Xàtiva, Morella, Tortosa o Daroca. De viva expressió de fidelitat al Casal d´Aragó i de municipi reialenc són els escuts de Barcelona, Lleida, Borriana, Ciutat de Mallorca o València. El de Perpinyà i el d´Oriola resulten una transició envers els de figures simbòliques pròpies com el lleó de Saragossa, la cara barbada de gegant de Barbastre i el Sant Jordi d´Osca. Els de Terol i Calataiud van combinar elements d´orgull dinàstic i de caire local i religiós (cas dels arbres virtuosos) en composicions de quatre quarts.
Aquesta heràldica pregonava la força dels veïns-guerrers, molt capaços d´alliberar-se del jou sarraí i d´altres perills sense necessitat d´ajuda. Els homes de les ciutats eren lliures de servituds pròpies de la pagesia de remensa, que pagava la seva cobardia davant dels moros amb la submissió als barons (segons una interessada visió històrica). De fet la seva llibertat guanyada amb les armes equivalia, segons un Cristòfol Despuig, a la dels mítics barons del Fur de Sobrarbe, que van triar un rei sotmés a la llei i a les decisions del Justícia d´Aragó. Els prohoms comandaven una comunitat armada i patriarcal, responsable de la seguretat de les seves famílies.
Quan la seva protecció restava inviable, podien evacuar-les a punts més segurs. El Cerimoniós (experimentat a la guerra) va reconèixer que quan els varons de certs llocs eren alertats no toleraven els plors i els crits de les seves mullers i dels seus fills petits, i perdien tot ardiment i ferm coratge, estimant-se més sobrepujar la Fortuna tractant amb els enemics per defugir (inútilment) crueltat i deshonor. En 1367 aquest rei atorgaria als alacantins plens poders per evacuar a altres localitats reials els no aptes pel servei militar. Els cristians de La Pobla de Vallbona podien enviar a les seves esposes a la cristiana Sogorb, i no a la mudèjar Benaguasil, en cas de guerra contra els musulmans (1382). Dins d´aquest model protector les dones defugien la seva subordinació en comptades ocasions. Segons els moralistes, els seus luxes podien desequilibrar l´economia domèstica dels prohoms (responsables del manteniment del cavall de guerra): les normes sumptuàries van endurir-se al llarg del XV. El llinatge esdevenia una petita res publica al servei teòric de la pàtria municipal, on les dones carregaven amb la preservació de l´equilibri material, i la transmissió del patrimoni i dels deures entre generacions (a més d´esperonar el valor dels guerrers). Però a cops combatien com els varons: Pero Maça de Liçana referí la defensa de les muralles de la vila per les il.licitanes contra les tropes de Ridwan (1332). En terres frontereres i en temps de guerra auxiliaven als guerrers en primera línia, inspirant llegendes que legitimarien privilegis tan admirables com els tortosins.
Cristòfol Despuig narrà una tradició que es remuntaria al segle XIII, segons testimonien les Cantigas de Santa Maria d´Alfons el Savi. Pocs anys després de la reconquesta de Tortosa un important exèrcit islàmic maldà per recuperar-la de nou, i el comte de Barcelona (al no poder auxiliar-la) autoritzà el seu lliurament. Els varons van decidir cremar els seus béns, matar a llurs famílies i suïcidar-se, però un d´ells revelà el secret a la seva muller. Un consistori femení acordà que les dones es mostraren a les muralles armades com els varons. La sorpresa dels musulmans, que no preveien cap reforç enemic, va ser molt gran, i els varons van aprofitar-la per derrotar-los. Arran d´allò el guardó de l´atxa a les robes femenines commemorava la temperància de les matrones (exemple d´autèntica fortalesa). Despuig reconegué que tal guardó havia caigut en desús a la primera meitat del segle XVI, mostrant-se favorable al seu reviscolament. En el mateix sentit anava la tradició de l´Armengola, que relatava la conquesta d´Oriola als musulmans. Una matrona cristiana, que havia nodrit a l´alcaid moro del seu castell, revelà el designi de matar a tots els cristians del raval, i els seu marit i els seus fills vestits amb robes femenines el van evitar ocupant el castell. La història va ser creada per Gaspar Garcia Ortiz al voltant de 1608, acceptada pel valencià Escolano i criticada per l´oriolà Bellot. De fet la cultura municipal de l´honor integrava tradicions de l´antiguitat i de cultures com la musulmana, esdevenint molt útils al Gal.lípolis de Ramon Muntaner.
4. LA CRIDA REVOLUCIONÀRIA.
La guerra de les Unions, la dels Forans, la Civil de Catalunya i la de les Germanies van nodrir la revolució a casa nostra, a cops amb èxit. El risc de revolucions populars s´inseria al dret d´autodefensa veïnal, molt censurat pels nobles. Al 1348 València ajudà a Cullera i Sueca contra l´Orde de Montesa. En 1380 Morella s´esvalotà contra les restriccions comercials del governador. Al 1389 Lleida emparà el monestir d´Alguaire contra les depredacions dels nobles. En 1390 Girona assistí a Caçà de la Selva contra Gastó de Montcada. Al 1437 els infanzones denunciaren les violències de les aldees de Calataiud i Daroca.
Aquestes protestes no van persuadir a la monarquia. En 1368 va avalar el Sagramental del Vallès, i al 1376 autoritzà als municipis valencians a defensar-se sense embuts contra les agressions nobiliàries. Pel moment no eren plegues o cloques de rebels, sinó defensors de la pau pública. La revolta podia encetar-se defensant el Reial Patrimoni (acció interpretada segons l´interés particular de cadascú). En 1332 València va mobilitzar-se contra les donacions territorials d´Alfons el Benigne. Els revoltats deien parlar en nom del rei, servint-se a vegades d´argúcies interpretatives.
Les institucions municipals n´afavorien la concertació. Els forans mallorquins es van servir de les parròquies, els síndics i el Consell Forà, a l´igual que els rebels anglesos de 1381 ho van fer de les parròquies, municipis i hundreds per formar les seves companyies. S´hi volia imposar l´esperit revolucionari. El sagramental de Girona obligà a fermar el sindicat als pagesos reticents. En 1519 els agermanats de València volien l´adesenament per parròquies (defugint els privilegis nobiliaris). L´ordre hauria de ser expurgat, no extirpat, i els propis agermanats hi van oferir les capitanies parroquials als cavallers.
Els revolucionaris aconseguiren èxits valuosos. Van formar exèrcits respectables. En 1450 Guillem Palou de Bunyola organitzà sense l´ajuda del governador la milícia forana, que oscil.là dels 2.000 als 6.000 homes. A l´hivern de 1461 la Generalitat catalana aplegà un nucli de 3.000 infants (pagat amb 18.900 lliures bimensuals) per deslliurar al príncep de Viana. El cabdill remença Verntallat hi reclutà 1 de cada 3 varons. Van emprendre operacions difícils. Al 1450-51 els forans assetjaren tres cops la Ciutat de Mallorca sota el comandament del manacorí Simó Tort Ballester. Els remences van protegir amb encert fortaleses com la Força Vella de Girona. Més enllà de les accions guerrilleres, van conduir les campanyes amb competència tècnica. Amb l´assistència de sargents d´infanteria (experts a la tàctica dels esquadrons del Gran Capità) els agermanats valencians adaptaren les companyies de les cinquantenes a les columnes regides per coronels.
Els revolucionaris tractaren d´imposar els seus objectius a través de la intimidació psicològica (com les senyals de mort al conflicte remença), i la violència física de la destrucció de domicilis i mort de persones, envoltats a cops d´una forta exaltació religiosa (digna de les croades dels pobres). La seva fúria no arribà al grau de la dels husites de Bohèmia, que veien a cada ciutat una nova Sodoma a devastar.
L´expansió territorial garantia el triomf de la seva causa. Els forans van auxiliar als menorquins que assetjaven al governador de Ciutadella. Els remences de Pere Joan Sala van insurreccionar Vic i el Vallès. Els agermanats de València promogueren el moviment de Sud a Nord del regne, i entaularen contactes amb mallorquins, catalans, aragonesos i castellans. En 1523 les cinquantenes foranes van ajudar als oficis agermanats de l´assetjada Ciutat de Mallorca.
L´heterogeneïat afeblia la seva força. A les divisions entre radicals i moderats (els recatxats mallorquins), s´hi afegia l´enfrontament amb els municipis contraris. Al 1348 Terol va combatre la nobiliària Unió aragonesa, i Xàtiva la valenciana per rivalitat amb el cap i casal. El sometent de Barcelona lluità contra les tropes remences. La manca d´un comandament capaç provocà la derrota dels unionistes en Mislata al 1348.
El resultat d´aquestes revolucions no va ser eixorc: la derrota de la Unió no derogà el Privilegi General d´Aragó, la Generalitat de Catalunya augmentà els seus poders econòmics tras la Guerra Civil, els pagesos de remença forçaren la Sentència Arbitral de Guadalupe i l´ombra de les Germanies amenaçà als prohoms locals.
La host mostrava la seva cara més subversiva, i la monarquia cesarista desitjà embridar-la al compàs de les guerres europees. A la segona meitat del XVI va immiscir-se de manera creixent en la formulació de les ordenances locals. Abans de 1640 exigí als municipis fortes contribucions per forjar exèrcits reials (les noves milícies regnícoles) als Estats de la Corona. Tras la Revolta Catalana hi establí guarnicions amb fur militar propi. Després de la Guerra de Successió maldà per desarmar la població i encomanà el control polític del territori a un exèrcit mercenari d´estrangers. Al segle XVIII les pràctiques d´autodefensa no s´esborraren del tot, i a la Guerra Gran i a la del Francès van revifar amb vigor davant la fallida de l´absolutisme. La nostra guerra revolucionària (que destarotà l´exèrcit reglat al Bruc i en moltes altres accions) gaudia d´unes arrels força pregones.

FONTS.
Arxiu de la Corona d´Aragó, Reg. 2698-2699.
Arxiu Històric Provincial de Tarragona, Solts.
Arxiu Municipal d´Alacant, Libro de privilegios i Armari 1.

Actes Municipals de 1369 a 1374-75 (a cura de J. Cubells, J. Icart i S. Peris), Tarragona, 1984.
Actes Municipals de 1378-79 a 1383-84 (a cura de F. Cortiella, M. Sanmartí et alii), Tarragona, 1985.
Bellot, P., Anales de Orihuela (a cura de J. Torres), 2 vols., Múrcia, 2001.
Cartas de población y franquicia de Cataluña (a cura de J. M. Font i Rius), Madrid-Barcelona, 1969.
Cartas de población del reino de Aragón en los siglos medievales (a cura de M. L. Ledesma), Saragossa, 1991.
Cartes de poblament medievals valencianes (a cura d´E. Guinot), València, 1991.
Colección Diplomática del Concejo de Zaragoza (a cura d´A. Canellas), Saragossa, 1972.
Cortes del reino de Aragón, 1357-1451 (a cura d´A. Sesma i E. Sarasa), València, 1976.
Despuig, C., Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa (a cura de J. Tres), Barcelona, 1996.
Dietari del capellà d´Alfons el Magnànim (a cura de J. V. Escartí), València, 2001.
Documentos municipales de Huesca, 1110-1350 (a cura de C. Laliena), Osca, 1988.
El Fuero de Calatayud (a cura de J. I. Algora i F. Arraiz), Saragossa, 1982.
El Fuero de Jaca (a cura de C. Malho), Saragossa, 1964.
El Fuero latino de Teruel (a cura de J. Caruana), Terol, 1974.
Epistolari de Ferran I d´Antequera amb els infants d´Aragó i la reina Elionor (1413-1416), a cura de C. López Rodríguez, València, 2004.
Escolano, G., Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia (perllongada per J. B. Perales), 3 vols., València, 2006.
Furs de València (a cura de G. Colon, A. Garcia i V. Garcia Edo), 11 vols., Barcelona, 1970-2007.
Les quatre grans cròniques (a cura de F. Soldevila), Barcelona, 1971.
Ordenanzas municipales de Alicante, 1459-1669 (a cura d´A. Alberola i M. J. Paternina), Alacant, 1989.
Ordinacions i crides de la ciutat de Tarragona (segles XIV-XV), a cura de J. Icart. Tarragona, 1982.
Usatges de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert (a cura de J. Rovira), Barcelona, 1933.
Viciana, M., Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino (a cura de J. Iborra), València, 2005.
-, Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino (a cura de J. Iborra), València, 2005.
BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA.
Bover, J. M., Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca, Palma de Mallorca, 1864.
Ferrer, M. T., La frontera amb l´Islam al segle XIV. Cristians i sarraïns al País Valencià, Barcelona, 1988.
-, Organització i defensa d´un territori fronterer. La Governació d´Oriola en el segle XV, Barcelona, 1990.
Hernàndez, F. X., Història militar de Catalunya, 4 vols., Barcelona, 2001-2004.
Keen, M. (ed.), Historia de la guerra en la Edad Media, Madrid, 2005.
Lladonosa, J., Història de la ciutat de Lleida, Barcelona, 1980.
Ryder, A., El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo, València, 1987.
Sabaté, F., El sometent a la Catalunya medieval, Barcelona, 2007.
Sáiz, J., Caballeros del rey. Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo, València, 2008.
Sánchez Adell, J.-Sánchez Almela, E., Defensa y seguridad de una villa medieval: Castellón de la Plana, Castelló, 2003.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ……………………………………………………………1
I.ELS ORÍGENS DE LES HOSTS MUNICIPALS………...…………...2
II. EL DESPLEGAMENT I L´ESTRUCTURACIÓ DE LES HOSTS.15
III.LA CULTURA MILITAR DE LES NOSTRES LOCALITATS……29
FONTS………………………………………………………………….….44
BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA……………………………….45

Alicante

martes, 27 de julio de 2010

LES MILÍCIES MUNICIPALS A LA CORONA D´ARAGÓ (DELS SEUS ORÍGENS ALS INICIS DE L´EDAT MODERNA).